Dins el tinter reivindica la correspondència familiar com a espai de memòria i font d’informació sobre les formes de sociabilitat i la vida privada i íntima. A partir de l’anàlisi de 1.500 cartes escrites per dones d’una trentena de famílies catalanes, entre 1750 i 1900, aquest estudi traça l’evolució dels costums i del pensament en aquest període històric. S’hi parla, entre altres temes, de l’autonomia de les dones, com van reaccionar a la laïcització de la societat o quin efecte va tenir sobre elles la industrialització i l’aparició de noves professions per als homes. L’estudi es completa amb els arbres genealògics de set de les famílies estudiades. Amb aquest volum, les autores fan una valuosa contribució a la crònica social i cultural dels segles XVIII i XIX a Catalunya.
La col·lecció «Capsa de Pandora» és una iniciativa del Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya i Eumo Editorial.
Col·lecció assessorada per
Neus Carbonell
Isabel Carrillo
Gerard Coll-Planas
Eva Espasa
Pilar Godayol
Carme Sanmartí
Directora de la col·lecció
Teresa Julio
Dins el tinter reivindica la correspondència familiar com a espai de memòria i font d’informació privilegiada sobre les formes de sociabilitat i d’intimitat, altrament de difícil accés. Aquest llibre analitza un conjunt de 1.500 cartes escrites per dones procedents dels arxius de quatre famílies acomodades —Castellarnau, Baldrich, Moragas i Prats— instal·lades a Valls i a Tarragona entre 1750 i 1900. Per contextualitzar-les i estudiar-les ha estat necessari consultar una quantitat equivalent de cartes d’homes, sovint els seus interlocutors. El corpus prové de diversos fons documentals, entre arxius públics i col·leccions particulars1, i ocupa uns vint-i-cinc metres lineals de prestatgeria. Mitjançant els escrits d’aquestes dones podrem revisitar el període històric corresponent des d’una nova perspectiva i traçar l’evolució dels costums i del pensament, evidenciant-ne els canvis i les permanències. Amb l’anàlisi de la correspondència, aquest volum pretén contribuir a la història social i cultural de mitjan segle XVIII i del segle XIX a Catalunya.
Les cartes familiars, a les quals s’atribuí ben poc valor durant segles, no van despertar l’interès de l’Acadèmia fins la dècada dels anys 1980, sobretot a Itàlia i a França, on les recerques en aquest camp han estat especialment rellevants. Si bé la correspondència literària, concebuda per a ser llegida i comentada més enllà dels cercles privats, ja disposava de molta bibliografia crítica, no es parà atenció a les cartes familiars fins que autors i autores com l’italià Attilio Bartoli o els francesos Roger Chartier, Cécile Dauphin o Christine Planté en reivindicaren el valor. La introducció d’aquest tema en l’àmbit acadèmic espanyol tingué lloc a partir de 1990, i hi tingueren un paper destacat Antonio Castillo, Javier Antón Pelayo, Maria del Val González de la Peña o Eulalia de Ahumada.
L’anàlisi de correspondència ordinària s’inclou dins de l’anomenada «història sociocultural», una aproximació que es popularitza als anys 1970 i que desplaça el centre d’interès de la historiografia tradicional cap a la gent ordinària, el seu dia a dia i les diverses maneres de percebre el món. Es tracta d’un enfocament que s’ha desplegat, amb certes singularitats, arreu d’Europa i que ha estat denominat «història de la quotidianitat», «la història des de baix», «microhistòria» o «història de les mentalitats» (Burke, 1993).
D’altra banda, com que aquest llibre centra l’objecte d’estudi en la correspondència femenina, s’inscriu també en la «història de les dones». Aquest enfocament utilitza el gènere com a categoria d’anàlisi (Scott 1986) i considera que les relacions de sexe són essencials per abordar la història general (Perrot, 1987: 26). És important assenyalar que la «història de les dones» no és una branca segregada de la Història general sinó que el seu objectiu, segons Françoise Thébaud, és el de contribuir-hi comparant i relacionant la condició femenina amb la masculina a través de totes les fonts possibles (2013: 182). Dins el context espanyol destaquen les aportacions a la història de les dones d’Isabel Morant, estudiosa de la construcció de la família moderna, Mònica Bolufer, especialista en història de les dones durant el segle XVIII, i Victòria López-Cordón i Montserrat Carbonell, que investiguen sobre família i economia domèstica en els segles XVIII i XIX.
Dins el tinter pretén esbrinar, a través de les cartes, quines eren les responsabilitats de les dones de famílies acomodades, com es relacionaven amb els homes, i de quina manera els van influir tant els conflictes armats com el desenvolupament polític i econòmic. Així mateix, en aquest estudi ens proposem determinar fins a quin punt les cartes van col·laborar a la socialització de les dones i analitzar l’abast de les xarxes creades, ja fos per cultivar vincles d’afecte i amistat com per demanar i compartir informacions. L’anàlisi també planteja les següents preguntes de partida: ¿Al llarg dels segles XVIII i XIX, les dones benestants catalanes guanyaren o perderen autonomia? ¿Quina era la percepció d’aquestes dones en relació a la seva situació de subordinació respecte als homes? ¿S’importà a Catalunya el model de l’àngel de la llar? ¿La formació que reberen a les escoles religioses a partir de mitjan segle XIX contribuí o frenà l’emancipació de les noies? ¿Les cartes van esdevenir un instrument de formació intel·lectual i moral? ¿I un espai d’intercanvi de coneixements pràctics? ¿Quina va ser la resposta de les dones davant la progressiva laïcització de la societat? ¿Quin efecte tingué sobre les dones el procés d’industrialització i l’aparició de noves professions per als homes?
El llibre s’articula en dos blocs diferenciats. El primer comprèn dos capítols introductoris i el segon el conformen els vuit restants, articulats temàticament. Dins el tinter s’obre amb una explicació sobre l’estructura i la funció de les cartes en general, i una descripció de les característiques específiques de la correspondència femenina. Aquest tipus de documentació suposa un ric testimoni de la història de la llengua, i de l’evolució de la redacció i de la grafia, que evoluciona paral·lelament a l’educació de les nenes. Aquest apartat es clou amb una referència al sistema de correus, que era el que permetia la circulació de les cartes.
El segon capítol se centra en les principals famílies destinatàries de les cartes, de les quals s’aporten els arbres genealògics. La posició social i la professió dels homes de les diferents generacions determina el marc en què es desenvolupa el dia a dia de les autores de la correspondència. Per tal de reconstruir les relacions de parentesc i situar cadascuna de les redactores en l’entramat familiar ha estat imprescindible consultar, a més de les cartes, capítols matrimonials, llibres sacramentals, testaments, inventaris, llibres de família, cadastres i censos de població, entre altres. Aquest capítol també presenta el perfil de les redactores més rellevants de cada nissaga, tant per la quantitat de les cartes com pel seu contingut.
En el segon bloc del llibre s’analitzen les cartes en funció dels diversos aspectes que hem decidit tractar en aquest estudi. En primer lloc, s’evoca el context històric a partir de les al·lusions que s’hi fa a les cartes. Si bé en la majoria de casos les redactores s’hi refereixen només quan té alguna incidència en la seva vida quotidiana, s’hi inclouen els casos de Felisa Costa, establerta a Nova York, que fa un relat dels primers anys de la Guerra de Secessió Nord-americana, i el d’Enriqueta Thierry, vídua Moragas, resident a l’Havana, que explica les difícils circumstàncies polítiques i sanitàries que es vivien a l’illa caribenya entre els anys 1860 i 1880.
El següent capítol aborda les ocupacions econòmiques de les dones. Les cartes mostren la participació de moltes de les redactores en les activitats productives familiars. També hi trobem dones que han assumit l’administració de rendes o de béns quan el propietari no se’n podia ocupar i de vídues que gestionaven les propietats familiars. Es tracta, així mateix, del servei domèstic, un tema que apareix en les cartes de les mestresses benestants, ja que criades, cuineres i dides formaven part de l’engranatge per al bon funcionament de la llar.
El capítol 5 explica la influència del catolicisme en les vides quotidianes. Les cartes evidencien que l’Església regia l’esdevenir de la comunitat: marcava el calendari, definia les celebracions i era el referent espiritual de les dones. La religiositat impregnava el dia a dia tant per a les manifestacions col·lectives com per a la pietat personal. S’hi analitzen també algunes cartes de monges que des dels convents dedicaren la seva vida a l’espiritualitat.
El següent capítol mostra la importància de la maternitat, una experiència vital que les dones anhelaven i temien alhora i s’hi recullen vivències de l’embaràs, del part i del postpart, a més de les principals malalties infantils. També s’hi posen de manifest les teories mèdiques del moment i el debat sobre l’alletament matern i les dides.
El setè capítol se centra en la gestió de la llar, a la qual les dones consagraven bona part del seu temps. Malgrat que procedien de famílies benestants, les redactores insisteixen en la responsabilitat i l’esgotament que els causava el fet d’haver de coordinar el servei per tenir sempre a punt la casa, els àpats i la roba i encarregar-se del benestar dels infants.
El vuitè està dedicat a l’entorn familiar. Els intercanvis epistolars ens permeten entreveure les relacions que s’estableixen entre les filles i els seus pares i mares i quin era el rol de cadascun dels membres de la família. El dot i l’estratègia matrimonial eren elements que condicionaven la vida de les dones de forma determinant. Aquest apartat conté les al·lusions al nuviatge, al casament i a les infidelitats que apareixen a les cartes.
El capítol següent està consagrat a la salut, tant a la pròpia com a la de familiars i persones properes, una preocupació omnipresent a les missives. Les complicacions derivades del part, la precària salut dels infants i la cura de les persones grans hi apareixen de forma recurrent. Les cartes reflecteixen una angoixa permanent davant els més mínims símptomes, una amenaça real si tenim en compte que la gran majoria de les redactores van veure morir algun dels seus fills o filles.
En l’últim bloc es tracta de l’oci i les lectures. Es ressegueixen les referències als diversos entreteniments que trobem a la correspondència: passejos, viatges, música, jocs de taula, balls, oficis religiosos, celebracions paganes, i estades en balnearis. També s’esmenten les lectures de les dones, fonamentalment pietoses, sota la supervisió del confessor, del pare o del marit. La correspondència palesa que a mitjan de segle XIX el tipus de lectura es diversificà i les novel·les adquiriren una gran popularitat.
* * *
Els fragments de les cartes que apareixen citats a Dins el tinter no han estat alterats, excepte en el cas de paraules juntes, que s’han separat, i els apòstrofs, que s’han adequat als criteris actuals. També han desenvolupat totes les abreviatures. […] Omissió de part del text. [1830] Data deduïble pel context del text. Ús del punt volat per separar contraccions inexistents actualment «no·ls».
Fins a principis del XIX els noms apareixen en català. A partir dels anys 20, les cartes experimenten un procés de castellanització i canvien les signatures. Els noms Assumpta, Sunta, Marieta i Francesca es transformen en Asunción, Mariquita, Francisca (Paca). Pel que fa als homes, Joseph i Pep, per exemple, es converteixen en José o Pepe.
La mateixa redactora pot ser anomenada en català i en castellà. En la presentació de les autores de les cartes s’ha optat per unificar el nom i fer servir el més repetit.
* * *
Agraïm a les historiadores Mercè Renom i Josefina Ferrando els encertats suggeriments després d’una atenta lectura del text, a Roser Benet, les oportunes observacions d’estil. També voldríem donar les gràcies als arxivers dels fons consultats per la seva eficiència i amabilitat, i a Jaume Riba la seva ajuda en la confecció dels arbres genealògics.
* * *
Aquest llibre s’inscriu en les activitats del Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació (GETLIHC) (2017, SGR 136), de la Universitat de Vic- Universitat Central de Catalunya.
_________
1. Els fons Baldrich/Coll i Prats es troben a l’Arxiu Municipal de Valls; els fons Castellarnau i Moragas estan dipositats a l’ Arxiu Històric de Tarragona, tot i que també hem consultat una part de la correspondència Moragas de la Col·lecció particular Tarragona. Tanmateix, es pot trobar correspondència d’aquestes famílies en altres fons familiars custodiats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp o a la Biblioteca de Catalunya dins de fons patrimonials d’altres famílies.
L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport de l’Institut Català de les Dones, a través del programa Organització d’activitats vinculades als estudis interdisciplinaris de gènere de la UVic-UCC, i de la Diputació de Tarragona.
Primera edició: març de 2018
© Carme Sanmartí, Montserrat Sanmartí i Caterina Riba, 2017
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Dr. Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Disseny de la coberta: Natàlia González
Fotografia de coberta: Arxiu privat Sanmartí
Maquetació: ebc, serveis editorials / Grafime
Producció de l’ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-630-5
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
Introducció
PRIMERA PART. AGAFAR LA PLOMA
1. Les cartes
Tipologia, característiques i funció
L’educació de les nenes
El sistema de correus
2. Les famílies i les redactores
Les famílies
El fons Castellarnau
El fons Baldrich
El fons Moragas
El fons Prats
La llengua
SEGONA PART. DE BONA TINTA
1. El context històric
La Guerra del Francès i el retorn de Ferran VII
Primera Guerra Carlina i desamortització de Mendizábal
Guerra dels Matiners i desamortització de Madoz
Crisi econòmica, fi del regnat de Isabel II i Tercera Guerra Carlina
La Guerra de Secessió Nord-americana
La Guerra de la Independència cubana
2. Economia domèstica i treball remunerat
Les mestresses
Les vídues
Les administradores
Dides i criades
3. La religiositat
La devoció de les dones
Església, educació i política
Les monges
4. La maternitat
Maternitat i Il·lustració
Embaràs, part i postpart
Alletament matern i dides
Les malalties dels infants
5. La gestió de la llar
L’alimentació
La roba
El servei domèstic
La neteja de la casa i la higiene personal
6. L’entorn familiar
La figura del pare
Nuviatge i casament
Les relacions matrimonials
Els llaços familiars
7. La cura de la salut
Les epidèmies
Els metges de capçalera i les consultes a especialistes
La gestió de les malalties a la llar
Malalties i remeis
Règims alimentaris
Caminades, banys de mar i balnearis
8. Oci i lectures
Passejos, viatges i visites
Actes religiosos i festes paganes
Lectures
Conclusions
Bibliografia
Arxius consultats
Annex. Lletres i cartes
19. Capsa de Pandora
Dins el tinter
La conservació de correspondència familiar no és fruit de l’atzar sinó d’una voluntat manifesta de preservar el que es percep com a bagatge comú. El fet que aquest tipus de documentació hagi arribat fins als nostres dies implica que un cap de família, o algú de la seva confiança, considerés que les cartes entre parents i amistats properes recollien la identitat compartida d’una determinada comunitat i es proposés arxivar-les en una residència familiar estable (Chartier, 1995: 14).
Les cartes escrites per dones representen, aproximadament, una cinquena part de la correspondència dels arxius consultats. Aquest desequilibri s’explica, en primer lloc, pel fet que la taxa d’alfabetització femenina era molt inferior a la masculina, i més tardana. Si bé els nens de les famílies benestants catalanes sabien llegir i escriure des de l’edat mitjana, les nenes hi tenien un accés més restringit. A més, hi havia dones que havien après a llegir però que no sabien escriure, una habilitat potencialment perillosa perquè els donava autonomia i la possibilitat de comunicar-se fora de l’àmbit domèstic. En segon lloc, la desproporció de cartes de dones en els arxius familiars es deu al poc valor que se’ls donava. Excepte en comptades ocasions, la correspondència femenina solia tractar de temes quotidians, gens transcendentals, de manera que la persona responsable de l’arxiu no hi va endevinar cap interès i no les va conservar.
El recull més voluminós dels textos analitzats el constitueixen les cartes pròpiament dites, però també hi trobem altres tipus d’escrits: les notes i les epístoles. Dins del conjunt, hi ha una sèrie de missatges curts, que no requereixen resposta, redactats amb l’objectiu de fer arribar informacions puntuals: les notes. Atès que s’han escrit ràpidament, tenen un caràcter espontani i poc formal, i mantenen una gran semblança a la comunicació oral. A l’altre extrem de l’espectre hi trobem textos redactats curosament i d’una certa llargària —podien arribar a unes vuit o deu pàgines—, les epístoles, destinades a ser llegides per diferents persones i concebudes per a ser arxivades i rellegides. No obeeixen una estructura predeterminada i versen sobre un tema profund, amb la intenció d’incidir i ajudar la persona destinatària (Lawrance, 1985: 85). Algunes epístoles recorden els espills o escrits medievals compostos amb la voluntat de proporcionar al lector o lectora un punt de referència en els moments crítics de la vida.
Les cartes, els textos que conformen el gruix del corpus, requereixen una resposta de la persona destinatària de manera que s’encadenen anades i vingudes de correus amb què s’estableix una relació permanent. Segueixen les convencions del gènere, però alhora presenten una gran varietat entre elles, en funció de les intencions de la redactora. Poden tenir caràcter suplicatori i estar redactades per demanar ajut o recomanacions; o didàctic, i tenir la intenció d’incidir en les generacions futures, donant-los consells sobre com cal actuar davant de determinades circumstàncies o exhortant a no rendir-se i tirar endavant. N’hi ha d’altres que fan suggeriments sobre els estudis o els afers econòmics, sovint reprovant l’actuació que s’ha dut a terme fins llavors. Moltes tenen un marcat sentit pràctic i serveixen essencialment per fer encàrrecs de compres o per explicar les trifulgues de la llar, sovint vinculades al servei domèstic. També hi ha algunes cartes que fan referència a l’estat de les collites i als negocis. Cal assenyalar que, malgrat la dispersió de temes i motivacions, la majoria de cartes evidencien cert enyorament i traspuen inquietud per rebre notícies de familiars i amistats.
El gènere epistolar, i sobretot les cartes d’autoria femenina, experimentaren un període d’expansió durant els segles XVIII i XIX, moment en què començà a incrementar-se l’alfabetització de les dones i es millorà el sistema de correus. No obstant això, aquest gènere ja comptava amb una llarga tradició. La reglamentació de l’escriptura epistolar s’havia iniciat durant l’època clàssica i s’acabà de fixar durant el segle XII. La documentació mostra que, des de llavors, una carta tipus constava de cinc parts: la salutació, l’exordi, la presentació de la petició (narratio), la petició i la conclusió. Sempre es tancava amb la signatura i hi havia de constar la data i el lloc on havia estat escrita, o bé al principi o bé al final del text (Pontón, 2002: 41-42).
Les cartes feien de mirall de l’entramat social contemporani i reflectien la relació jeràrquica entre qui redactava i la persona destinatària. Abans d’escriure, calia assabentar-se de l’edat aproximada, el sexe i el rang de qui havia de rebre la carta, i aquesta informació es traslladava en la salutació i en les fórmules de deferència de la conclusió. La posició social de cadascú també es percebia en el motiu de la carta i en certs detalls disseminats en el text, com ara els béns que posseïen, el que compraven, el servei domèstic de què disposaven o el nivell de vida. Així mateix, la qualitat del paper i el format són indicatius de l’estatus social de qui escrivia (Dauphin, 1991: 236-240). Amb tot, quan existia una gran familiaritat i confiança entre ambdues persones, es permetien escapar de la rigidesa de les normes del gènere. En aquest cas, se saltaven les formalitats i anaven directament al nucli de la carta, i atès que l’intercanvi era permanent, amb freqüència s’obviava l’any i simplement indicaven el dia, fet que en dificulta la datació que s’ha de dur a terme per tal d’estudiar-les.
La correspondència era concebuda com una manera de suplir l’absència amb la imaginació, de crear la il·lusió que el lector o lectora era capaç de sentir la veu de qui escrivia com si es tractés d’una escriptura oral. Tanmateix, es perdia la gesticulació i la interactivitat pròpia del l’oralitat. L’escriptura posava distància entre qui redactava la carta i qui la rebia i permetia posar cura en l’expressió i escriure sobre els sentiments de forma serena. Cécile Dauphin en destaca el caràcter de comunicació individual, específic i informal, i remarca que, a diferència de la comunicació oral, l’intercanvi es pot deturar en qualsevol moment per reflexionar sobre el que es vol dir (1991: 229-233). Com que les missives podien ser llegides per moltes persones, es vigilava el que s’hi escrivia, el to era contingut i s’hi reprimien els sentiments. A més, podien ser guardades i rellegides, evocant la persona absent tantes vegades com es volgués.
La majoria de les autores de les cartes dels fons estudiats pertanyien a famílies benestants i dirigien una casa en la qual vivien el marit, els fills i filles i el servei domèstic. En una casa hi solien residir de manera permanent entre vuit i dotze persones per a qui s’havia de comprar i preparar el menjar i la roba, atendre’ls si estaven malalts, i complir amb les obligacions socials de visitar i rebre en consonància amb la posició de la casa. Tot i l’ajut dels criats i criades, moltes mestresses, a diferència de les llars més enriquides, no disposaven d’una majordoma que organitzés les tasques del personal, sinó que ho feien elles mateixes. Les feines s’iniciaven cada dia a primera hora del matí i acabaven a darrera hora de la nit.
Les úniques ocupacions que es podien compaginar amb aquesta agenda tan atapeïda eren la lectura, que els servia per evadir-se o bé d’estímul intel·lectual, i també la correspondència, dues activitats que els permetien preservar un reducte personal i que alhora els obrien una finestra al món. Les cartes s’inscriuen en la neta divisió entre públic i privat, amb el conseqüent desprestigi de l’àmbit domèstic al qual es relegaven les dones. Es tractava de textos desproveïts de tota ambició literària, que es van erigir com a l’escrit femení per excel·lència (Planté, 1998).
Recordem, tanmateix, que la correspondència era també una pràctica de la qual se servien els homes, entre altres motius, per gestionar els negocis. Formalment, les cartes d’autoria masculina que s’han conservat als fons presenten una redacció molt fluïda amb una lletra ben formada, que demostra l’hàbit de l’escriptura. Segueixen les pautes clàssiques de redacció d’una carta i no acostumen a fer errors gramaticals greus. És evident que tenen un bagatge cultural superior, que es percep en les cites de textos clàssics i en el domini dels temes polítics, socials i culturals del país i de la població on resideixen. Des de petits, sota la tutela del pare (o de la persona en qui aquest delegués), els homes de les famílies catalanes acomodades s’havien dedicat a l’estudi i havien completat la seva formació en centres universitaris de Catalunya, d’Espanya o de l’estranger, sense oblidar que el contacte social amb el món exterior a través de la participació en la política, els negocis, l’exèrcit o la pertinença a societats culturals, els garantia el reconeixement social.
Ara bé, tot i que la correspondència d’autoria masculina se centra principalment en qüestions relacionades amb l’àmbit públic, els homes també participaven en els intercanvis sentimentals familiars. Entre altres qüestions, ells eren els encarregats d’anunciar casaments i naixements i de notificar algunes notícies tràgiques, com les defuncions familiars, especialment dels nadons, fet que els atorgava un rol important en l’espai privat. Les cartes dels homes acostumen a estar més ben travades i a incloure anècdotes i mostres d’ironia. D’altra banda, cal precisar que, si bé s’atribuïa a les dones els sentiments i la llar, i als homes la política i els negocis, aquesta divisió es diluïa en circumstàncies excepcionals, com ara una guerra, en què tant redactors com redactores tractaven temes, en principi, reservats a l’altre sexe.
A Catalunya, els arxius familiars comencen a conservar un conjunt important de cartes de dones a partir de mitjan segle XVIII. En els anys centrals d’aquest segle, es visqué un període de pau i de progrés que va permetre ordenar la societat i desenvolupar l’economia. L’activitat agrícola i el comerç experimentaren una clara expansió amb el consegüent enriquiment de la classe burgesa de comerciants, necessitada de formació per poder competir en un món cada vegada més complex. Aquesta conjuntura va afavorir la formació de les nenes, sobretot a partir de la segona meitat de la centúria, en un context general de debat sobre l’educació propiciat per la Il·lustració, especialment a França i Anglaterra. Es discutien els continguts del currículum, com i on s’havien d’ensenyar i si les nenes i els nens havien d’aprendre el mateix. A Espanya, el Tratado del origen y arte del escribir bien publicat el 1766 pel caputxí i bibliotecari Fray Luís de Olod recomanava que les nenes tinguessin una instructora i no un instructor: «Si las hijas pueden tomar estas enseñanzas de otra mujer no las encomienden a hombre alguno para aprenderlas» (1766: 24).
En el segle XVIII hi havia poques dones que dominessin l’escriptura, però el fet de ser analfabetes no els impedia comunicar-se, ja que era freqüent que es dictés el contingut de les cartes a un amanuense o escrivent. Tot i que en aquests casos no eren elles les que escrivien el text, les missives es consideren seves i algunes van aconseguir, fins i tot, dirigir negocis amb èxit. Cartes i inventaris testimonien, per exemple, les habilitats empresarials de Manuela Janer, vídua, que, sense saber de lletra, feu prosperar la botiga que li havia llegat el seu marit. Negociava preus amb proveïdors de teles, xocolata o aiguardent, organitzava les vendes i tancava caixa, fentse ajudar, quan li calia, per algú que escrigués el que li convenia. Durant els segles XVIII i XIX, la pràctica de l’escriptura delegada fou habitual, tant per manca de formació com per raó d’edat o de malaltia.
Les que s’alfabetitzaven solien aprendre de nenes els rudiments de la lectura i l’escriptura a casa amb un mestre, una presència que s’endevina sovint a través de les cartes. En una missiva de 1769, per exemple, Antònia d’Areny de Castellarnau escriu a Maria Magrinyà per felicitar-la per l’embaràs de la seva filla, del qual ha tingut notícia a través del mestre (7/11/1769). Cap als deu anys eren internades durant tres o quatre anys en convents dedicats a l’educació femenina. Allí se’ls ensenyava a escriure amb una lletra molt uniforme, rodona i ben assentada, i a evitar les taques de tinta, amb la qual cosa es demostrava el control de la redactora sobre la mà. Solien escriure en paper i tinta de qualitat, fet que facilitava l’escriptura i que ha afavorit la conservació de les cartes. Una de les institucions educatives més rellevants fou la Companyia de Maria Nostra Senyora, coneguda com a l’Ensenyança, establerta a Barcelona el 1650 i a Tarragona el 1698 (Muñoz Melgar i Teixell Navarro, 1998: 8). En aquest centre es van formar algunes de les redactores de les cartes dels fons treballats i és on entraren en contacte amb altres joves de qui després esdevindrien cunyades o amigues. Aquest orde, fundat per la francesa Joana de Lestonnac, fou el primer dedicat a l’ensenyament intel·lectual de les nenes que, quan sortien del convent, ja tenien pràcticament l’edat de casar-se i fer el trànsit a la vida adulta.
Al tombant de segle XVIII, l’època de prosperitat a Catalunya es veié abruptament truncada a causa de l’esclat de la Guerra Gran (1793-1795) i poc després per la Guerra del Francès (1808-1814). Als conflictes armats cal sumar-hi la crisi econòmica produïda també pels efectes perjudicials sobre el comerç del procés d’independència de les colònies americanes. En algunes poblacions catalanes, la inseguretat dels camins i les dificultats per desplaçar-se van fer que, temporalment, moltes famílies deixessin d’enviar les filles als convents i que la formació de les nenes passés a fer-se exclusivament a casa amb un mestre. La qualitat de l’educació de les noies a partir d’aquell moment depenia de si compartien instructor amb els seus germans o de si se’ls assignava algú que es limités a impartir els coneixements requerits a noies de classe benestant.
El mestre vivia a casa de les famílies i, a més de la manutenció, cobrava un sou. Segons un llibre de comptabilitat de 1829 del fons Baldrich, el salari mensual corresponia al preu d’un peix, concretament al d’una castanyola gran, una espècie abundant i popular, de consum habitual. Malgrat l’escassa remuneració, el paper dels mestres era reconegut i algunes cartes palesen un afecte sincer cap a l’instructor. Francisca i Assumpta Baldrich, un cop casades i instal·lades a Sevilla i Barcelona respectivament, tenen un pensament per al mestre en totes les cartes que escriuen al seu pare al llarg dels anys 1830 i hi inclouen sempre records per al «Sr. Maestro».
Al llarg del segle XIX també trobem diverses al·lusions a institutrius. A través dels llibres de comptabilitat de 1810 sabem que Tereseta Baldrich, de dotze anys, tenia una mestra que cobrava 3 sous i 9 diners mensuals, i que la remuneració trimestral de la mestra de Felipeta Baldrich, de sis anys, era d’11 sous i 3 diners. També en trobem alguna referència a la correspondència. En una carta de 1850 a Aniceto Baldrich, Josep Aleu explica que contractarà una mestra per instruir les germanes menors de la seva dona, totes elles òrfenes al seu càrrec: «…resolví junto con mi esposa, de acuerdo con los tutores, educar a las cuñadas bajo mi inmediata dirección, nombrando a tal efecto una señora que pudiese ausiliar en clase de directora su educación» (13/8/1850).
El fet que, durant la primera meitat del segle XIX, les noies es formessin a casa es percep en l’estil de l’escriptura. En una actitud comuna a l’època, tant a Catalunya com a França, els responsables de la instrucció, imbuïts per l’esperit il·lustrat i els efectes de la revolució francesa, van prioritzar els continguts per sobre de la grafia. Les cartes segueixen les convencions del gènere epistolar, però l’escriptura és d’aparença caòtica, de traç difícil de llegir, amb molts nexes i abreviatures, punxeguda i inclinada cap a la dreta. Falten lletres entremig de les paraules, donant per suposat que la persona destinatària n’entendrà el significat. A més, el text es redacta sovint sobre un tros de paper de poca qualitat, que dificulta la realització dels traços de les lletres i impedeix el repartiment homogeni de la tinta. Malgrat les deficiències en la cal·ligrafia, les cartes d’aquest període són especialment interessants a causa de la seva sinceritat i espontaneïtat, i perquè recullen experiències personals i anècdotes singulars en el cos narratiu.
A partir de 1830 es van crear diferents instituts religiosos femenins dedicats a l’educació, entre els quals destaquen els fundats per Paula Montalt, Joaquima Vedruna, Rosa Argullol, Maria Rosa Molas i Anna Ravell (Sanmartí, C.; Sanmartí, M., 2008) i poc després, amb la llei Moyano de 1857, l’escolarització de les nenes es va tornar obligatòria. Aquestes noves circumstàncies feren que les famílies benestants confiessin les seves filles a les religioses que, a més d’ensenyar-los els coneixements necessaris perquè fossin bones mares, els inculcaven els valors cristians i socials propis de l’època. S’entenia que en aquests centres les nenes aprendrien a comportar-se tal com la burgesia enfortida per l’expansió comercial i industrial desitjava: havien de restar a la llar i ser bones esposes i mares exemplars.
Aquest procés va reduir les possibilitats d’actuació de les dones, que tenien cada cop més fixades les regles de conducta tant dins com fora de casa. El rol de la dona burgesa la relegava a l’àmbit domèstic i s’incrementaren els convencionalismes socials que estaven obligades a seguir. Les escoles s’impregnaren d’aquest nou esperit i formaven les noies per obeir els codis de conducta. La cal·ligrafia esdevingué una disciplina central i un signe d’identitat de cadascuna de les escoles, de manera que es pot reconèixer, a través de la lletra de les nenes, l’orde que les havia format. El traç millorà considerablement, però les cartes s’uniformitzaren i perderen personalitat.
Els llibres de lectura per a les joves d’aquesta època col·laboraven a delimitar el rol que se’ls assignava. El textos sobre temes d’història, ciències naturals o geografia, alguns dels quals es presentaven en grafies variades per acostumar a entendre diferents tipus de manuscrits, incloïen referències al comportament amb els altres, a la higiene, i molt especialment, a la religió i la moral, omnipresents en tots els textos. Un manual que exemplifica aquesta amalgama és el de Benito Garcia de los Santos, de 1843, o el de Genaro del Valle, de 1869, o el de Miguel Arañó, presentat en forma epistolar, que entremesclava consells sobre economia, sobre moral i sobre salut i sanejament, un plantejament que el seu autor defensa en el pròleg: «hemos creído hacer un gran bien elegiendo doctrinas morales e higiénicas» (s.d, p. 3).
De forma paral·lela a l’establiment del model de família burgesa, al qual l’escolarització a càrrec de religioses va contribuir ostensiblement, es van popularitzar els manuals de correspondència. Calia reglamentar també aquesta pràctica per enquadrar-la dins el patró de la societat que s’estava gestant. La codificació de costums fou generalitzada i aquest tipus d’obra, entre l’antologia didàctica i l’acumulació de models diversos, va esdevenir molt comuna a tota Europa. A França, entre 1830 i 1899 es van publicar uns vuit manuals cada any amb un format auster i poques il·lustracions, i arribaren a representar el 2 % del conjunt dels llibres dedicats a les Humanitats (Dauphin, 1995: 211).
Els manuals, que ja circulaven des del segle XVI, havien anat evolucionant i al segle XVIII els editors ampliaren el públic destinatari a sectors més populars (Chartier, 1991: 169). Al segle XIX, en el context espanyol, molts anaven dirigits a nens i nenes i s’utilitzaven per introduir els infants a aquesta pràctica. A diferència dels manuals anteriors, els que es publicaren durant la segona meitat del vuit-cents comprenien, a més de les mostres de cartes, altres tipus de coneixement, com nocions d’aritmètica, l’equivalència monetària entre Catalunya i Castella o informació sobre el funcionament del correu. Alguns dels autors de manuals, entre els que destaquen Antonio D. Begas, Juan Arolas i Antonio Bori i Fontestá, gaudiren d’un gran prestigi, i ens consta que les seves obres es van reeditar com a mínim dotze vegades. L’any 1848 es va publicar en català la tercera edició d’una guia de viatges i d’escriptura epistolar alhora, d’autor anònim i editada a Valls, que probablement serví de model a algunes de les redactores de les famílies estudiades. Alguns manuals anaven destinats exclusivament a les nenes i a les dones. És el cas de l’ Espistolario manual para señoritas: Modelos de cartas propias para la niña, la joven y la mujer, de Joaquin Balsameda, i també del Manual epistolar para señoritas, de Pilar Pascual de Sanjuán, coneguda per la gran producció d’obres formatives dedicades a un públic femení. Aquestes obres integraven els trets bàsics de la feminitat domèstica: el sentit del deure, la submissió a l’autoritat paterna, la modèstia i la devoció.
Fijense bien las señoras Maestras en el presente libro […] tomando á Flora desde la más tierna infancia no se separa ya de ella hasta dejarla casada y en perfecta disposición de ser tan buena esposa y madre como ha sido excelente hija, merecerá la aprobación unánime de las señoritas Maestras… (Pilar Pascual de Sanjuan, Flora, p. VI)
L’increment de manuals epistolars escenifica els canvis que experimentava la societat, cada vegada més preparada per comunicar-se en un context en el qual el ferrocarril, els vaixells i les carreteres havien millorat la mobilitat. La popularització de la pràctica epistolar en el moment en què s’establí l’escolarització obligatòria va fer creure als educadors i editors que s’havien de donar pautes a les escoles per escriure cartes, i els manuals de correspondència van passar a formar part dels materials que s’utilitzaven a l’escola. A la pràctica, l’ensenyament reglat va estandarditzar i homogeneïtzar la redacció de les cartes, que va patir la pèrdua de l’espontaneïtat i va derivar en un text consistent en un seguit de frases preparades i estereotipades.
XIX