Dedicatòria

Dedico aquest llibre al Leo, que em semblava que m’espatllaria l’estiu però no me’l va espatllar gaire i he fet aquest llibre i ara sóc una mica famós. I als meus amics que surten al llibre i als que no hi surten també, sobretot el Juan Pablo d’Astúries, perquè no penso fer cap més llibre i ja no podran sortir. També el dedico a la Carme de Sant Vicenç dels Horts, que feia més trapellaries que jo i que en sap un tou, de gossos pigall; al Pep Llop, perquè m’agradaria assemblar-m’hi, però jo no vull ser alcalde. A la Mònica Genescà, al CREC Joan Amades, als de casa i sobretot al Jaume, a la tieta; i també al Lagun i al Xato que no saben llegir però tant és. I als senyors de l’Editorial que es van creure que jo existia de veritat i no era inventat com el Manolito Gafotas o el Harry Potter. I a tots els que llegireu aquest llibre encara que no ens coneixem, però potser em trobeu pel carrer i llavors ja ens coneixerem i serem amics i tot.

1

Els plans per a les vacances m’havien fet llufa. Em vaig enrabiar molt. Vaig plorar i tot i jo no ploro mai ni que em baralli amb algú. Doncs me n’aniria sol, m’escaparia!

És que el Berni i jo volíem anar a caçar el tamarro.

El tamarro es caça de nit, vora de masia dels avis, al Pirineu, pero a mi no m’hi deixen anar. Un cop, els grans van organitzar una cacera però no vam veure cap tamarro ni vam caçar res, va ser molt avorrit. El Berni hi va amb el Quico. I jo també hi aniria sense que els de casa ho sabessin. Li ho vaig dir al Camell que no és cap camell, és el Jordi Clotet i és molt amic meu però va d’excursió amb una motxilla molt boturuda que li fa un gep com un camell i ja li agrada que li diguem així perquè hi ha molts Jordis i només un Camell; i sempre va de càmping a la platja però no va parar fins que els seus pares van dir que sí, que aquest any anirien a la muntanya, vora la masia.

Però justament aquest estiu els meus pares havien decidit anar a Astúries! I jo no volia anar a Astúries, no podia! I els meus plans, què? Perquè el Berni i jo teníem plans! A més, venia el Camell que no havia anat mai de càmping al Pirineu i no el podíem deixar plantat! Si els meus pares volien anar a Astúries, que hi anessin, jo aniria a la masia amb el Camell, i prou!

Vaig protestar molt. La mare em va fer seure i em va agafar les mans:

—Escolta’m, anem a Astúries per la feina del pare, ha estat un imprevist...

El pare m’ho va tornar a explicar al vespre. El pare és enginyer de mines, allà de les mines en diuen “pozos”, ho sé perquè jo vaig viure a Astúries quan era petit. El pare hi ha d’anar a treballar tres mesos; ell marxaria i, quan jo acabés l’escola, hi aniria amb la mare. La mare no té mai vacances, fa traduccions a casa. Abans era profa de francès, però ara el francès no està de moda i li tocava fer classes de llatí i de socials i va demanar una excedència que és un permís per no anar a treballar però no et paguen, i la mare va demanar una excedència per cinc anys i es va comprar un ordinador portàtil. (Jo tindré un “speack Braille” i un ordinador portàtil i ho llegirà tot i tindrà so incorporat però a mi me’l duran els Reis. Els Reis, a la mare, li duran un compacte d’“Ella baila sola”, el vaig sentir per la ràdio i em va agradar perquè ma mare de vegades també balla sola, i quan jo era petit, m’enfilava sobre els seus als peus i ballàvem. Però no sé si tindré prous diners per al CD, però d’aquí a Reis em penso que sí).

A l’endemà a l’escola, li vaig explicar tot al Camell.

—Quina ema! I ara què farem?

No ho sabíem. Vam barrinar tot el matí. El Leo ens va renyar un munt de cops perquè xerràvem. Al final ens va fer fora de classe.

Però se’m va acudir una idea boníssima.

2

Tot depenia del Xato. El Xato és el cavall de la masia i havíem quedat amb l’avi que m’avisaria quan el capessin. Però no m’avisava i el vaig trucar:

—Avi! I el Xato? Que ja l’heu capat? Em vas dir que m’avisaries, eh?, te’n recordes? Que hi vull ser! La paraula és la paraula, eh, avi? Tu sempre ho dius, això, eh, avi?

Semblava una metralladora, va dir l’avi, que què m’havia agafat, i que el manescal (ell, del veterinari en diu manescal) no aniria a la masia fins a juliol i que ja m’hauria telefonat: la paraula és la paraula. També em va dir que li faltaven tres cabres i no les trobaven enlloc.

Però a mi no m’importaven gaire les cabres; a mi m’importaven les vacances perquè justament aquest estiu vindria el Camell i havíem d’anar a caçar el tamarro amb el Berni i el Quico, ostres! Però a l’avi només li vaig dir que volia veure el Xato i anar a la masia i, que si no m’hi deixaven pujar, m’escaparia de casa.

—Ui, ui, para el carro, a mi no m’atabalis, parla amb l’àvia...

I l’àvia va parlar amb la mare, ma mare amb la tieta; la tieta va parlar amb mi i vam quedar que jo seria a la masia fins a meitat d’agost i després aniria a Astúries amb els pares fins que comencés l’escola.

I la tieta em vigilaria molt, de veritat.

Però no va passar exactament així.

3

A la masia ja hi havia anat un cop amb bus però duia xumet i no me’n recordo. La mare m’ha dit que els avis serien a la parada, que no patís; però si jo no patia, si no pateixo mai, jo! Només tenia com pessigolles a la panxa; és que me n’anava a la masia sol! Sol, no... amb el Lagun . El Lagun és el meu gos.

La mare va parlar amb el xofer, em va repetir mil cops que fes bondat i que fes els deures que per això m’enduia la màquina: havia d’escriure què pasava cada dia, perquè el Leo diu que poso els punts i les comes malament. No sé per què els grans tenen tanta mania en això d’escriure si ara tothom té mòbils! I jo no vull ser escriptor ni periodista, vull ser veterinari, jo!

El Lagun va al meu costat, dins d’una bossa, ha pagat bitllet. A la bossa hi ha una finestreta amb foradets perquè vegi el paisatge i respiri, l’estrena; jo en volia una de groga però la mare s’estimava més la blava que és més soferta.

—Soferta? Què és soferta?

—Perquè és blau marí i no s’embruta tant —em va explicar.

—El blau marí no s’embruta? Què li passa al blau marí que no s’embruta?

—Que com que és més fosc, la brutícia queda amagada i no es veu.

Òndia! Vaig quedar de cacauet. Jo sabia que el blau és un color com el mar de gran, però no sabia que no s’hi veiés la brutícia! A mi, el mar no m’agrada i ara que sé que t’hi banyes i no s´hi veu la brutícia, no m’agrada gens, ecs! A més, al mar no sé mai cap on nedo! A la piscina, tampoc; però a la piscina hi vaig els dimarts amb l’escola i tinc el cavallet groc, el Camell ja té el negre, però jo no penso passar del groc perquè no hi vull anar més, a la piscina, i per viure a la muntanya, no cal nedar; ja ho he dit als pares: a la piscina no hi vull anar més, i prou! Em sembla que els dimarts em posaré malalt.

El Lagun no para de bordar, tampoc no li agrada aquesta bossa. O potser està content d’anar a la masia, jo que sé, perquè sempre que ens l’enduem remena la cua, però dins la bossa no pot. Al pis també remena la cua quan hem de baixar a passejar, ho sap abans que li posi la cadena, és més llest!. La mare també ve a passajar-lo perquè, de vegades, et trobes gossos d’allò més grossos i, si es barallessin, diu que el Lagun perdria perquè encara és petit, però no sé si perdria perquè és molt atrevit i té molta força, i a mi em creu, quan li dic ”vine!”, ve i li dic “dorm!” i s’estira com si fos mort.

El Lagun no parava de bordar, també li agradava més la bossa groga, segur!

4

El xofer estava mosca. No m’estranya, era un rotllo de viatge! Deia que li havia preguntat vint-i-sis vegades quan faltava per arribar. Amb cotxe ja hi fórem! El pare ja deu ser a Astúries, ell m’ha acompanyat al bus i després havia d’agafar l’avió, però segur que ja hi ha aterrat. No sé per què a Llavorsí no hi fan un aeroport, un aeroport d’helicòpters que no necessiten pista, podrien fer servir els helicòpters de salvar excursionistes!

I quan jo estava a punt de saltar amb paracaigudes per anar a salvar excursionistes, el bus es va aturar i es van obrir les portes que són d’aquelles que, si t’enxampen, et quedes com el formatge calent dins d’un biquini. Però no em vaig aixecar perquè el xofer no em renyés, fins que vaig sentir la tieta:

—Ei, Guerau!

(Aquest sóc jo. Em dic Guerau. Sóc l’únic Guerau de tot el bus i de l’escola. Em sembla que sóc l’únic de món).

La tieta Isa és germana de la mare. La mare només en té una i un germà al Canadà. Jo no tinc cap germà però m’agradaria tenir-ne un; si fos més gran aniríem sempre junts i les portes del metro no m’enxamparien mai i, si fos més petit, li ensenyaria les coses que no s’han de tocar, com el Berni que té una germaneta petita i li ensenya les coses perilloses i prohibides.

Àvia, que fas escalivada, per dinar?

—Aquest Guerau, quin nas! Mira, acaba de trucar ta mare per si ja havies arribat.

—Quina mare més impacient! —ha dit la tieta— Veus jo perquè no en vull tenir, de marrecs? No vull estar tant lligada!

—Què us empatolleu? —ha preguntat l’àvia.

—Res, coses nostres...oi? —m’ha fet la tieta mentre m’escabellava altre cop.

Però no sé què volia dir amb això d’estar lligada.

—Que heu pintat? —he preguntat.

—Aquest xicot!

L’àvia m’ha donat el telèfon. I he marcat el número de casa: 93.466...