A la Marieta de cal Llucià
la meva àvia, néta de carlins.
I a la Gemma Tribó,
que m'ha revisat els trencacolls històrics.
El sol anava a la posta i reflectia la grogor de préssec madur a les parets de l'ermita. Vora el campanar, una figuera d'escorça suau i grisa, farcida de pàmpols, d'ombra i de fruits madurs. El silenci només era esquinçat pel fregadís d'alguna llebre per entre les farigoles seques, el vol d'una tórtora o el xaf sord de les pells de figa en caure a terra.
«Per als ocells!», pensava en Ramon mentre de dalt de l'arbre s'afanyava a engolir una rere l'altra les dolces figues de coll de dama.
En Ramon era un xicotet esprimatxat, un sac de mal profit, deia sa mare, però viu com una fura, amb uns ulls de carbó i una mirada neta i penetrant.
–Aquest xicot ve de moros! –li deien, de vegades, perqué tenia la pell molt i molt bruna i un grapat de pìgues negres li esquitxaven l'esquena.
Des d'aquella talaia mirava la vall. El riu de color d'argila s'esqueixava plàcidament en passar pels ulls del pont. Havia crescut molt amb les darreres pluges i s'havia tenyit amb el color de la tardor. Ara, ja tranquil, llepava les vores dels camps, sense fer mal, i suaument, s'entretenia en alguna corba. Els pobles li respectaven el pas; era el límit natural dels termes.
Encara hi havia alguna barcassa que passava gent d'una banda a l'altra, però no feien el servei quan el riu s'havia desbordat.
Ell, enfilat dalt de la figuera enfilada al punt més alt del pujol, tenia al darrere viny es i olives i, més amunt, cap a la serra arrodonida del nord, alzines i pins, ginesteres i garrics. I vinyes enfilades ben amunt del vessant de la muntanya. En Ramon comptava un, dos, tres… quatre pobles com clapes terroses i blanques escampades sobre el yerd dels fruiters.
–Ramon, que agafaràs un mal de ventre de tant menjar figues! –es va avançar la veu de la Mariona des del caminet que porta a la vila.
–Com és que has trigat tant? Havíem quedat a l'hora de la migdiada! –li va demanar explicacions el Ramon.
–És que he hagut d'ajudar la mare a operar una gallina… –va dir la noia entre esbufecs–. I tu, vigila! Que no et passi el mateix!
–Què… què dius que has fet? –va saltar el xicot obrint els ulls com unes taronges.
–Doncs que hem hagut d'operar una gallina, si no, se'ns hauria mort d'un empatx!
El Ramon continuava quiet, amb els ulls esbatanats i una figa badada a punt de menjar…
–Que no t'ho creus? És veritat! Ahir es va atipar de pells de figa, tantes, que en tenia el pap ple i no les podia pair. Com que és un animal, ja se sap, no té mida…! I s'anava ensopint, ensopint… Que ja resava, ves! La mare ha dit que es moriria i m'ha dit: «Vine!» I hem agafat unes tisores, agulla i fill, li hem plomat un tros de coll, li hem buidat el pap i l'hem tornada a cosir!
En Ramon es petava de riure.
–Com el conte dels cabridets, vaja!
–No et pensis, de seguida s'ha eixorivit i ara va més lleugera que una daina! És que era la gallina més ponedora, saps? –va fer com si demanés disculpes.
Esfubegant una mica, la Mariona va pujar fins a la branca de sempre.
–Bé, ja sóc aquí! Què volies?
–Mira… –va mormolar a poc a poc el noi–. M'hauries de cuidar el grill…
I li va allargar una capsa com una pilota, feta de fang i plena de foradets rodons; la tancava una porteta lligada amb un filferro. La grillera l'havia fet la Mariona. Abans, el Ramon s'entaforava els grills a les butxaques i en capsetes, però se li escapaven gairebé sempre.
–I això?
–És que me'n vaig a la guerra…
–A la guerra? No siguis beneit! Si només hi van els soldats i els grans, a la guerra! I a més, no saps pas per on s'hi va, a la guerra, tu! És que saps on són, ara, els que fan la guerra?
–No fa gaire eren a Reus. Ja m'espavilaré!
Però la Mariona insistia:
–La teva mare patirà molt si tu també te'n vas…
En Ramon va trigar a contestar, com si busqués paraules i raons de pes.
–A la mare ja no li vindrà d'una mica, de patir. Jo el que sé és que no puc estar amb les mans plegades només netejant els conills i els porcs, anant al camp o resant el rosari amb l'avi mentre esclofollem les mongetes! La mare tot el dia està plorosa i diu que es tornarà boja si això dura gaire…
–Però les coses són així; tu no hi pots fer res!
–L'altre vespre, quan tot era ben fose i ja érem al llit, es va sentir un enrenou de gent, un escamot, no ho sé, i una veu va cridar: «Cremeula, aquesta casa, que és una casa de carlins.» Era la veu de la tia Roseta, n'estic segur! Ningú no es va llevar, tots quiets, com si no haguéssim sentit res. L'endemà la mare va dir que això de viure amb l'ai al cor no ho podía aguantar més, que tenia el cor molt petit i que qualsevol dia perdria el senden o se n'aniria al canyet… Cal que el pare torni. Per això me'n vaig. Als carlins els manquen homes, si no, ja hauríem guanyat!
El sol s'havia post als ulls de la Mariona. Uns núvols negres i espessos envaïen el cel. A ponent tot era violeta, gris… Fosc.
De la llar de foc penjaven els clemàstecs amb una olla d'aram renegrida per les flames. Més al fons, els trespeus feien d'amagatall a la mixeta, que hi dormia a sota a cor què vols. Un tronc d'alzina a mig cremar s'arraconava a un cantó just on un cassó foradat pels anys servia per guardar les brases. Un llum d'oli damunt la taula els illuminava tot fent pampallugues.
Amb els llavis premuts, la mare escudellava les sopes amb precisió. L'avi, assegut al cap de taula, tenia dues feines: xarrupar sorollosament les sopes ben bullents tan bon punt eren posades i canviar la gastada cullera de boix per la pala de matar mosques quan alguna se li posava a tret.
–Aquest any no sé què passa amb les mosques, al temps que som i encara ronden! –deia.
–Deu me aigua, sisplau! –cridava la petita.
En Ramon, diligent, li va abocar aigua del càntir i de passada xiuxiuejava a l'orella d'en Jaume.
–T'haig de dir una cosa…
I l'avi continuava:
–S'acabarà aviat, aquesta guerra, ja ho veureu! Va esclatar a la primavera i ara, tot just a la tardor, ja tenim un munt de victòries – deia el vell.
–Que Déu us escolti! –va fer la mare tot eixugantse les mans al davantal.
–I tant que sí! Els nostres homes són disciplinats i estan ben entrenats. Uns bons soldats… Ja tenim Reus i aviat Manresa i potser Igualada! Se n'haurien d'adonar que l'única manera de recuperar els furs és donant suport a Carles VII! I els republicans i federals, que també estati en contra del centralisme, s'haurien de fer carlins, vatua l'olla!
–Avi, que les coses no són tan senzilles –va dir resignada la mare.
–Que no? Aquí tens l'exemple de Reus, sense anar més lluny. Ningú no els va fer resistència, als nostres!
–Perquè molts dels caps carlins eren d'aquelles contrades… –va fer la mare.
–Bé, però el cas és que si algú hi posava mala cara, els nostres els deien que no farien cap mal a ningú. Si no hi posaven entrebancs, és clar! I d'aquesta manera, a la callada, van fer se amb la ciutat. Es podria fer igual a tot arreu!
–No exagereu, avi! –va dir en Ramon–. A la guerra sempre n'hi ha, de ferits i morts. Si no, no fora guer ra!
–Què sabeu vosaltres, vatua l'olla! –remugà contrariat.
Negra nit. Tothom dormia. Dues ombres es van esmunyir cap a l'entrada. En Ramon, abans de sopar, havia untat bé les frontisses i els forrellats perquè no fessin cap garranyic. En Jaume, l'hereu, va treure la pesada barra de ferro amb molt de compte.
I fluix, fluixet:
–Sort! –li va dir.
–Tingues cura de la mare i de la casa. Tornaré amb el pare ben aviat, ja ho veuràs!
Els dos germans es van abraçar. Mentrestant, una claror somorta avançava pel corredor. L'avi, amb la camisa, la palmatòria i el bastó de freixe, va aparèixer al llindar de la porta.
–Avi, no calia que us llevéssiu… –va fer content en Ramon.
Ell, sense badar boca, va baixar a poc a poc les quatre escales que el separaven de l'entrada i s'atansà al noi. Va deixar la palmatòria sobre l'escó i va allargar al Ramon un objecte que el xicot coneixia prou.
–Gràcies, avi –va fer, tot llançant-se-li al coll.
–Que em faràs caure, vatua!
Era el punyal que el vell havia fet servir a les altres carlinades.
–Te l'he esmolat –va dir.
I el va ficar dins la beina de cuir, gravada amb les inicials de l'avi.
–Sigues prudent, Ramon. I que Déu t'acompanyi.
El noi es va agenollar i l'avi el va beneir.
La porta, en badar-se, va deixar entrar un rectangle de nit humida.
Una matinada freda i densa va engolir en Ramon. El xicot repassava de cap tot el que duia: el sarró i les menges, el punyal, un mandró i una carbassa per a l'aigua. La fresca el feia triscar i en un no-res va ser fora del poble. Aviat li va fer nosa la samarra, se la va deslligar i va començar a rosegar una poma camosa.
No hi havia paisatge. Només una tènue claror lletosa que amb prou feines li deixava veure el camí que trepitjava. Però aquell tros se'l sabia de cor; havia anat molts cops a veremar al mas de sota el castell. I com si a cada mossada s'empassés un bocí de foscor, en acabar-se la poma, els camps s'havien tret el vel de la nit.
La claror de l'alba donava cos als arbres, als turons, però una broma espessa i enganxosa s'entossudia sobre el llit del riu. Alguna gavina s'acostava a l'aigua i tórtores i ànecs de riu s'espolsaven la son de les plomes.
En Ramon va deixar el camí ral i enfilà turó amunt.