Cover

Illustrtion

Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor de Ciències. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves.

Foc verd continua el cicle de novel·les començat amb noms de colors protagonitzat per l’inspector Marc Sergiot: Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Cels taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L’olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, premi Ictineu 2010) i La mort del corredor de fons (2013).

Web de l’autor:

www.jordidemanuel.cat

 

 

En plena canícula estival, un agent a les ordres del solitari inspector Marc Sergiot rep un tret durant un atracament al barri de la Sagrada Família. L’inspector se sent responsable i, amb el pretext d’escapar de la calor sufocant de Barcelona, decideix acceptar la invitació del seu col·lega de la comissaria Xulio Coirós d’anar a passar dues setmanes de vacances a una petita aldea a pocs quilòmetres d’A Coruña.

Marc Sergiot emprèn un viatge a les encisadores terres gallegues amb el seu vell i atrotinat quatre llaunes. Un trajecte que, a més de ser un recorregut antropològic i geogràfic per Galícia, és un viatge interior que transita per diferents racons de la seva vida.

Només d’arribar-hi, l’inspector Coirós li parla d’una mort succeïda en un riu vint-i-tres anys enrere. Poc després, apareix un cadàver carbonitzat en un incendi forestal. Aquests dos esdeveniments, tan separats en el temps i aparentment inconnexes, pertorbaran les seves vacances.

Foc verd és el vuitè lliurament de la saga de novel·les protagonitzades per l’inspector Marc Sergiot. En aquesta nova obra, Jordi de Manuel aconsegueix, un cop més, fer-nos participar i endinsar-nos en la teranyina d’un món ben identificatiu i particular que explora les pulsions més tenebroses de la naturalesa humana.

FOC VERD

MARÇ 2016

Illustration

 

 

Primera edició: març de 2016

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

© Jordi de Manuel, 2016

© de la present edició: Editorial Alrevés, 2016

© Fotografia de portada: Jeerasak Soonrai

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà

Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

crims.cat

Editorial Alrevés, S. L.

Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona

crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com

Impressió:

DC Plus, Serveis Editorials, scp

ISBN: 978-84-16328-47-5

Producció de l'ebook: booqlab.com

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

FOC VERD

JORDI DE MANUEL

Illustration

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

Als enyorats Agustí Vehí i Josep Forment

El verd dels arbres és part de la meva sang.
FERNANDO PESSOA

 

 

 

Si els arbres parlessin, explicarien que va sortir de la cabana amb les mans brutes de sang. Que es va recolzar en un tronc i que va abocar un vòmit fosc i agre. Dirien que va llençar el punyal a l’aigua. Que es va agenollar a tocar del rierol i que, després de submergir les mans al corrent per netejar la sang, es rentà la cara.

Narrarien, també, que es va posar uns guants i que va tornar al cotxe a agafar el bidó i les xeringues. Que va vessar el líquid inflamable sobre els arbusts i tot al voltant de la petita cabana.

Si els escarabats s’expressessin, dirien que va tornar a entrar a la cabana i que, després de deixar les xeringues en un racó, agafà l’home per les mans i l’arrossegà fins a fora. Explicarien que va buidar el contingut del bidó sobre el cos. I que, després, va agafar la motxilla, la fotografia i la carta arrugada de terra. Dirien, també, que va observar la fotografia i va llegir la carta, i tot seguit va treure un petit estoig de mistos i encengué el paper.

Si els ocells enraonessin, els costaria explicar per què va calar foc a la vegetació després d’impregnar-la amb el líquid combustible. Tampoc no comprendrien per què va fer el mateix amb la cabana i amb el cos. Abans d’emprendre el vol, observarien aterrits el fum, cada vegada més espès. Sentirien l’escalfor de les flames atiades pel vent, embolcallant els arbres. Xiuxiuejarien, esporuguits, en quina direcció anar abans de fugir volant.

Si les formigues expliquessin què van veure, dirien que va arreplegar el bidó buit, que es penjà la motxilla d’una espatlla i que va començar a remuntar el talús que duia fins a la carretera. Dirien, també, que es va girar un instant, només un moment, per veure com el foc devorava la cabana.

1

Diumenge, 6 d’agost

Marc Sergiot obre els ulls. L’angle de visió es limita a un extrem de la coixinera i a una franja horitzontal de la paret. Desvia la mirada cap als dígits il·luminats del rellotge i salta del llit. Deixa anar un renec, blasfema en colpejar-se el dit d’un peu amb la pota d’una cadira; d’aquí a mitja hora ha de ser a l’hospital. Mentre va cap al bany es desfà de la samarreta i els calçotets, humits de suor. Obre l’aixeta, fa un pas decidit i es fica sota l’aigua. A l’estiu li agrada que la primera dutxa sigui freda; l’ajuda a desempallegar-se de la son i de la calor enganxosa de Barcelona.

Omple mig got del cafè que no es va acabar ahir i troba una magdalena endurida. Surt de casa amb la boca plena d’engrunes i el regust aspre del cafè reescalfat.

Escarxofat en una butaca hospitalària, incòmoda, l’agent Carles Fortiana fulleja el diari d’ahir dissabte. Amadeu Rodó, sota els efectes dels calmants, jeu en un dels llits. Té els ulls vidriosos, clavats en un lloc indeterminat del sostre. Tot d’una, se senten dos copets a la porta. Un instant després, aquesta s’entreobre i l’inspector Marc Sergiot s’esquitlla sigil·losament dins l’habitació. S’asseu a l’espona del llit buit que hi ha al costat del que ocupa l’agent convalescent.

—Què fa, avui, el nostre ferit?

Amadeu Rodó mira de reüll l’inspector i mou el cap de banda a banda. Alça gairebé imperceptiblement els dits de la mà que reposa sobre la cama dreta, que està embenada aparatosament fins al turmell.

—Vaig fent... —balbuceja.

Rodó va rebre un tret fa dos dies. El projectil entrà per la part anterior de la cuixa i la travessà obliquament, amb netedat, sense fregar l’artèria femoral, cap nervi important, ni cap os. Tot i això va necessitar una cirurgia d’urgència per suturar els músculs esquinçats i alguns vasos menors. Durant el postoperatori ha començat a tenir pics de febre, fet que pot allargar l’estada a l’hospital.

—T’he portat una mica de lectura. —L’inspector deixa un parell de diaris esportius sobre la tauleta, al costat d’un got buit. Amadeu Rodó assenteix amb el cap i intenta esbossar un somriure.

Passen en silenci tres, cinc... deu minuts. Sergiot mira el rellotge en el precís instant en què entra a l’habitació la dona de l’agent ferit. Fortiana li presenta l’inspector, que encaixa tímidament la mà de la dona. Els ulls de Sergiot i d’ella es troben fugaçment. La dona té uns ulls vius, inquisitius, molt diferents de la mirada inexpressiva i apàtica del seu marit. No s’havien vist abans, ni havia sentit parlar d’ella. Amadeu Rodó és gairebé tan reservat com ell, que mai no barreja la feina amb la vida privada. Ella besa fugaçment els llavis del marit, li pregunta com està. Carles Fortiana suggereix a la dona que s’assegui. Mantenen una conversa trivial: de la calor que fa i de la quantitat de gent que hi ha a urgències en ple estiu. Quan ja no tenen res més a dir-se, s’instal·la un silenci tàcit: ningú no gosa parlar del tret.

—He de marxar —diu l’inspector, tornant a mirar el rellotge.

—Jo també, que tinc torn de tarda —aprofita l’ocasió Fortiana.

Abans d’entrar a l’ascensor, Sergiot observa un ram de flors al costat de la porta d’una habitació. No pot treure’s del cap que la seva ordre va provocar que es precipitessin. Va posar en perill els seus agents. Si hagués planificat el seguiment d’una altra manera, a Rodó no l’haurien ferit.

—He d’anar a veure un conegut que té un familiar ingressat a l’UCI. —Prem el botó de la planta baixa—. Si vols aprofitar per fer un cafè... No crec que trigui gaire. Després podem anar junts cap a la comissaria.

—L’espero a la cafeteria.

Sergiot enfila el passadís que mena a l’UCI. Fortiana s’encamina, en direcció oposada, cap al bar de l’hospital. L’inspector arriba fins al finestral, des d’on veu alguns dels pacients ingressats a cures intensives. Al seu costat hi ha un parell de dones, segurament familiars dels malalts, amb els ulls fixos rere els vidres. Escruta amb la mirada entre llits, monitors, tubs, màquines i aparells sofisticats que constitueixen el mobiliari de la sala visible de l’UCI.

De seguida la reconeix. Està asseguda en una cadira al costat d’un llit, i entre les mans té la mà inerta del seu fill, un adolescent pàl·lid, esprimatxat, amb uns cabells negres que contrasten amb el pijama blau cel de l’hospital. Ella està inclinada cap endavant i no treu els ulls del rostre del noi. Els únics signes vitals són el lleuger ascens i descens de la caixa toràcica i els gràfics punxeguts que se succeeixen a la pantalla del monitor que hi ha al capçal del llit.

Genís havia estat un fill molt desitjat per la Montserrat; l’havia tingut feia divuit anys, després de dos avortaments, gairebé consecutius, que li havien fet creure que mai no seria capaç de tirar endavant cap altre embaràs. La criatura va arribar quan menys s’ho esperava, quan ja havia perdut l’esperança de tenir cap fill. Dos anys després de néixer el nen, el marit marxà amb una altra dona.

Tota la seva vida girava al voltant de la criatura, d’un fill que creixia sa fins que, a l’adolescència, d’una manera sobtada va contraure una infecció vírica que amb el temps s’agreujà fins a provocar-li una insuficiència hepàtica irreversible. Ningú no se’n sabia avenir, però el noi necessitava un fetge per sobreviure. Aquest cop la mare no caigué en cap desànim; sabia que havia de lluitar pel seu fill, fer-li costat encara que fos a peu de llit, sense separar-se d’ell ni un sol dia, ni una sola hora.

Sergiot els observa durant un minut més, protegit pel vidre, ocult rere les dues dones. Sembla que el temps s’hagi aturat: mare i fill configuren una imatge serena, però carregada de dolor. Podria haver esperat que la Montserrat sortís —sap que els familiars poden estar-se dins només un temps limitat—, fer un cafè amb ella, escoltar-la, donar-li esperances, dir-li que probablement aviat arribarà el fetge que el noi necessita o, senzillament, fer-li companyia i compartir silencis. Però no s’hi veu amb cor. Torna a mirar el rellotge i desfà el passadís cap a la cafeteria de la planta baixa. Abans d’entrar, treu el cap a un dels patis interiors de l’hospital. Surt al celobert, encén un cigarret i fa una pipada amb avidesa davant la mirada plena de retrets d’una dona gran amb el pijama blau de l’hospital sota una bata. Aspira el fum amb fruïció i apaga el cigarret dissimuladament contra la paret.

A la cafeteria, Sergiot de seguida veu Carles Fortiana amb els ulls fixos en un televisor que penja al costat de la barra. L’agent adverteix la presència de l’inspector, però només aparta un instant la mirada de la pantalla.

—Els Mossos han enxampat els que faltaven de la banda —comenta l’agent, alçant un dit cap a les imatges—. Com sempre, ells acaben penjant-se les medalles. El Loto Azul era nostre.

Sergiot dóna una llambregada a la pantalla i encongeix les espatlles.

—Sense nosaltres no haurien aconseguit res... De fet, sense tu i l’Amadeu Rodó, que els heu posat la feina en safata. —L’inspector es pessiga el lòbul de l’orella amb l’índex i el polze i el mira als ulls—. De tota manera, si el que t’interessa són les medalles, potser hauries de fer un pensament.

—Un pensament?

—No series el primer que es passa als Mossos. Ells et coneixen i te’n deuen unes quantes: t’acceptarien amb els braços oberts.

—No se’m vulgui treure de sobre tan aviat, inspector.

Fortiana demana un altre cafè, el remena una mica perquè es refredi i se l’empassa gairebé d’un glop.

—Sap, inspector? Sovint penso què hauria fet jo si hagués arribat a aquest país nostre amb una mà al davant i l’altra al darrere. Si no tingués res, si hagués d’alimentar altres boques i no em quedés cap altra opció que delinquir.

Sergiot entén que no es refereix només als moldaus. El mira de gairell un instant.

—Si t’ho planteges massa sovint, acabaràs abandonant aquesta feina. Deixaràs de ser policia —sentencia l’inspector—. Mai no pensis què faries en el seu lloc.

—No és tan fàcil...

—Oblida-te’n. —Més que un consell li surt una ordre—. Fes la feina que hagis de fer i mai, mai no et posis al lloc de ningú.

Feia tres mesos que havien començat el seguiment. Els havien localitzat en un pis de Santa Coloma de Gramenet, però sabien que el seu àmbit d’actuació era la perifèria de la ciutat, poques vegades s’internaven als barris cèntrics de Barcelona. Per això els estranyà que els dos individus, en plenes vacances estivals, deambulessin durant tota una setmana pels voltants de la Sagrada Família. Era com si preparessin un cop o esperessin una trobada en un lloc concorregut per fer una transacció, però, en un migdia calorós d’un divendres de primers d’agost, aquell no semblava el lloc més indicat.

Va ser la casualitat, o potser la intuïció, el que els va fer seguir-los fins al Tot a Cent, una botiga xinesa que encara conservava el nom referit a les pessetes. Fortiana va decidir entrar-hi rere els dos homes. Li va estranyar que agafessin unes mitges. Tampoc no era normal que amb la calor d’agost que feia a Barcelona duguessin una caçadora d’entretemps de màniga llarga. Va pensar que sota la caçadora potser amagaven armes curtes. Mentre pagaven, Fortiana es va ajupir en un passadís atapeït de productes de qualitat dubtosa i va fer veure que es cordava una sabata. Havia aprofitat el gest per deslliurar el fiador de la pistola que duia a la cama. Tot seguit, per dissimular, va comprar un joc de bolígrafs de colors.

—Avisa l’inspector, crec que tindrem sarau —va mussitar a Rodó tot just sortir del Tot a Cent amb els bolígrafs a la mà.

Els dos homes van caminar fins al carrer de la Marina. Calia seguir-los de prop per no perdre’ls entre la munió de gent que admirava i fotografiava el temple. Després de dues travessies, van girar a mà esquerra pel carrer de la Indústria, a continuació van tornar a girar a mà esquerra, com si descrivissin un recorregut circular. Quan van arribar davant d’una oficina d’una entitat bancària del carrer de Sardenya es van aturar. Els dos policies es quedaren a uns trenta metres, observant-los des de l’altra vorera. No els passava desapercebut que durant els tres últims dies havien passat més de cinc vegades per davant d’aquella oficina financera. Alentien el pas, però mai no hi havien entrat.

Rodó acabava de parlar amb l’inspector, el qual li havia dit que ja estava de camí, que en menys de deu minuts hi arribaria. Els manà que intervinguessin, si calia, per enxampar-los in fraganti.

—Creus que hi entraran? —Rodó havia perdut la seva calma habitual.

—Ara ho veurem... Si fan un sol pas per entrar-hi, hi vaig; tu queda’t aquí per cobrir-me —digué Fortiana.

—No. Millor que hi vagi jo; la teva cara els sonarà del Tot a Cent.

Quan Amadeu Rodó va començar a caminar cap a l’oficina, va advertir que els homes s’enfundaven —com qui es posa uns guants— les mitges al cap just abans d’obrir la porta de l’establiment bancari. El policia va començar a córrer. Carles Fortiana, que també havia vist com s’ocultaven la cara, es va ajupir a la velocitat d’un llamp, va desenfundar la pistola que duia al turmell i va córrer carrer avall.

Tot va passar en pocs segons. Rodó entrà com una exhalació dins l’oficina. Quan va cridar «Alto!», tothom ja era a terra. Cada atracador duia una pistola a la mà. En sentir l’alto es van girar i un d’ells disparà. Rodó es va abraonar sobre el que havia disparat. Immediatament, arribà Carles Fortiana, que va apuntar al pit de l’altre individu, el qual va deixar caure l’arma gairebé al mateix temps que aixecava les mans. Rodó i el que havia disparat forcejaven. Fortiana se’ls acostà per darrere i amb un cop sec de la culata de la Heckler & Koch deixà fora de combat l’atracador. L’altre continuava amb les mans alçades. El va fer estirar de bocaterrosa al costat del que havia colpejat i els va emmanillar. Els homes encara duien les mitges al cap.

—Qui ha disparat? —En el moment de preguntar-ho, Fortiana es va adonar que un camal dels pantalons del seu company estava amarat de sang.

En arribar a casa, al vespre, Marc Sergiot adverteix que hi ha una trucada al contestador. És la veu de Xulio Coirós, el seu col·lega de la brigada d’Estupefaents a la comissaria de la Via Laietana. Li ha trucat des de Galícia, on cada any passa el mes d’agost; li recorda que temps enrere li havia promès passar uns quants dies a l’aldea on va néixer. Ell, any rere any, li diu que no. Aquest estiu, però, la invitació troba una escletxa en la seva voluntat: l’enxampa en hores baixes. Ell, que s’encarregava d’homicidis i que ara ha vist restringida la seva actuació a la immigració il·legal, el terrorisme i el crim organitzat, ara que un dels seus agents està ferit a l’hospital i se sent culpable, ara que té una amiga amb un fill que s’està morint... decideix acceptar i anar-se’n. Fugir.

Xulio Coirós havia baixat fins al poble a comprar. Travessava la plaça Irmáns García Naveira quan, de sobte, va veure el noi caminant per un dels carrers que desembocaven a la plaça. No podia creure-ho, va pensar que era un déjà vu, un joc capriciós de la ment que li feia fer un salt cap al passat. Aquell noi era la viva imatge de Balbino Oteiro, però no era possible: Balbino havia mort feia més de vint anys. Pel seu cap van transitar fugaçment tots els rumors sobre Xoana i el fill que havia tingut amb Balbino, un fill que el seu pare mai no hauria pogut conèixer. Va seguir-lo, trasbalsat, fins que el jove es va aturar en una cruïlla. Com més l’observava, més segur estava de la semblança. Llavors va arribar una motocicleta que conduïa un altre noi, el jove va pujar al darrere i van desaparèixer.

Coirós, desconcertat, va anar fins al cotxe i, en lloc de tornar a l’aldea, va conduir fins a Pontedeume. Caminà fins al lloc del riu Eume on feia vint-i-tres anys havien trobat mort Balbino. Va seure en una roca gran, a la riba, i s’hi va estar una llarga estona, amb els ulls fixos a l’aigua i escoltant la fressa del corrent.

Quan va tornar a casa, a l’aldea, va obrir una capsa i va agafar la vella fotografia on sortien Balbino, els seus germanastres i ell. L’observà. Passaven pocs minuts del migdia. A aquella hora segur que el seu col·lega Marc Sergiot no seria a casa. Va agafar el telèfon i va pensar quines paraules deixaria enregistrades al contestador.

2

Dilluns, 7 d’agost

Es desperta amb mal de cap, sense ser conscient que és dilluns. Engega la ràdio. Les notícies de les set no aporten gaires novetats. Continua el degoteig de pasteres a les costes del sud d’Espanya. Almenys avui no parlen de naufragis. Es manté la incertesa sobre l’estat de salut de Fidel Castro, que fa una setmana ha transferit el poder al seu germà Raúl.

Els matins del dilluns són ensopits i anodins, a la comissaria. Anys enrere, amb totes les competències en mans dels Nacionals, els caps de setmana —com a les sales d’urgència dels hospitals— eren hores de feina intensa, amb atestats que s’acumulaven sobre la taula. El dilluns al matí es remataven la major part dels casos. Aquest dilluns, pocs minuts abans de les nou, Marc Sergiot obre l’ordinador disposat a redactar l’informe del cas Loto Azul, però no li surten les paraules, la redacció s’embarbussa, ensopega una vegada rere l’altra amb frases llargues i sense sentit. La seva veueta no para de dir-li que ho deixi estar. Obre la finestra del celobert gris de la comissaria perquè passi l’aire, però en lloc d’això entra una bafarada calenta, xardorosa. Al cap d’una estona desa un text inconnex al directori dels informes. Surt del despatx sense imprimir-lo.

La xafogor el fa suar i comença a mullar la roba. Es descorda un parell de botons més de la camisa i decideix anar a l’hospital.

Mitja hora després puja les escales del metro del carrer de Villarroel, cantonada amb Rosselló. Només passen uns quants minuts de les deu del matí, però el sol d’agost, despietat, li cau al damunt. Entra per urgències i s’atura. Rumia un parell de segons si anar a la planta on està ingressat Amadeu Rodó, però decideix baixar al soterrani, a les sales d’autòpsia.

Pregunta pel doctor Oleguer Ferriols i al cap de cinc minuts apareix el forense amb un somriure murri. Du una bata rebregada i les mans enfundades en uns guants de làtex. Es treu d’una estrebada el de la dreta abans d’encaixar-li la mà.

—Què ha passat? Em creia que els Mossos us havien pispat els morts...

Sergiot respira fondo.

—No sé com pots dur un somriure a la cara amb la feina que fas.

—Mira qui parla: l’home que cada dia conviu amb la flor i nata de la societat. —El forense es treu l’altre guant, fa una bola amb tots dos i els llença en un recipient de residus hospitalaris—. Va, digues: de quin mort vols saber alguna cosa?

—No hi ha cap mort. Només vull fer-te una pregunta.

—Dispara.

—Posem per cas que una persona necessita un fetge urgentment. —Sergiot s’afua el bigoti—. Suposo que no deu ser fàcil trobar el fetge adequat. Quant de temps, de mitjana, s’ha d’esperar? Quin criteri se segueix?

Oleguer Ferriols arrufa les celles. Sospira.

—Això són dues preguntes. —Fa un dos amb els dits—. Els fetges amb els quals jo treballo només es pesen, fins i tot me n’he trobat amb ferides de navalla i de bala... D’altres semblen esponges cirròtiques. De vegades se’ls treu un trosset per analitzar i es rebutgen. Cap no et serviria, si et fa falta.

L’inspector no sap si contestar-li o girar cua. Li sembla de mal gust que el seu amic bromegi amb els òrgans dels morts i, sobretot, amb els vius que els necessiten. L’altre se n’adona.

—El fetge és un òrgan que es mereix un monument. —Separa les mans—. És un tros de carn que fa una mica de tot: de magatzem, de calefactor... i a més ens desintoxica i ens ajuda a fer la digestió. Per rebre un fetge d’un donant hi ha d’haver una certa compatibilitat histològica: vaja, que cal assegurar-se que no hi haurà rebuig. El donant ha de ser una persona sana, que no tingui una malaltia de base o una infecció que...

Sergiot atura el discurs amb una mà, amb els dits ben separats.

—Quin és el temps mitjà d’espera d’un trasplantament de fetge? —insisteix.

El forense arronsa les espatlles.

—Depèn de cada cas. La llista d’espera s’ordena segons la necessitat del malalt. —Es grata la barbeta—. En el cas del fetge, com que es regenera, potser n’hi hauria prou amb un bon fragment d’un donant sa i compatible... Algú que hi estigui disposat, és clar. Del temps d’espera no en tinc gaires dades, però aquí l’espera mitjana dels casos més urgents deu estar al voltant dels tres —dubta—. Potser quatre mesos. Ho puc preguntar.

—No cal. —Sergiot sap que la Montserrat no és compatible histològicament amb el seu fill, que les proves que li van fer perquè ella pogués donar un tros de fetge a Genís no van ser favorables.

Els dos homes, l’un davant de l’altre, callen, eviten mirar-se. El metge fa una pregunta de cortesia:

—Faràs vacances?

Sergiot no sap si dir-li on anirà; ningú no ho sap, encara.

—Demà marxo uns quants dies a Galícia.

—T’hi emportaràs la mare?

—No, ella es queda a la ciutat.

—Doncs, que et vagi molt bé... i quan tornis, recorda que tenim una partida d’escacs pendent. Ja saps que jo sóc de fer vacances al setembre, quan tots comenceu a treballar amb les piles recarregades —ironitza el forense—. Espero que llavors ja s’hagi resolt favorablement el trasplantament.

L’inspector surt del soterrani amb el cor encongit. No pot treure’s del cap la incertesa. Podrà sobreviure el noi tres o quatre mesos? No té prou valor per passar per l’UCI, per parlar amb la Montserrat, per desitjar-li un bon estiu i que arribi aviat el fetge que el seu fill necessita per viure.

S’atura davant d’un petit quiosc que hi ha dins l’hospital i compra dos diaris esportius. De camí a l’ascensor, gairebé ensopega amb Carles Fortiana. L’agent li comenta que Rodó encara té febre i que li han posat un company d’habitació. Sergiot li diu que acabarà de redactar l’informe del cas i que demà marxarà uns quants dies de vacances a Galícia. L’agent li explica que just al límit entre Astúries i Galícia, a prop de Ponferrada, hi ha Baoluta, un poble encaixat per muntanyes en una vall preciosa, li diu que no s’ha de perdre les pallozas, unes cases pairals on durant segles van viure la gent d’aquelles valls.

«Ponferrada, Balouta, palloza...», repeteix la veueta de Sergiot intentant retenir els noms. S’acomiaden amb una encaixada. L’inspector camina lentament pel passadís i entra amb sigil a la cambra. Sent el zumzeig de l’aire condicionat. La persiana està mig abaixada i la penombra inunda l’estança; al cap de pocs segons, la vista s’adapta a l’obscuritat i veu Amadeu Rodó. Dorm. Al llit del costat hi ha un home jove amb una cama enguixada, que el mira inquisitivament. La cama, voluminosa, està suspesa amb una politja. L’inspector el saluda alçant lleument una mà i es posa un dit als llavis. Ajusta lentament la porta rere seu i deixa els diaris esportius sobre la tauleta de nit. Pensa que és una sort que Rodó dormi, perquè no hauria sabut com dir-li que se’n va de vacances. Arrenca un full del bloc de notes i li escriu una frase. Deixa el paper sota el got buit de la tauleta. Amb una mica de sort, pensa, no llegirà la nota fins demà. A l’home de la cama enguixada li dedica un gest amable amb el cap. Surt de la cambra com ha entrat, furtivament.

En sentir les paraules de Carles Fortiana, Amadeu Rodó va abaixar els ulls i es veié els pantalons xops de sang. Va separar les mans, en una de les quals encara duia l’arma.

—No m’ha fet gens de mal... —digué, un instant abans de desplomar-se.

Marc Sergiot va arribar a l’entitat bancària un minut abans que els cotxes patrulla dels Mossos i l’ambulància. Els dos moldaus estaven esquena contra esquena, asseguts a terra, emmanillats i sense les mitges al cap. Al seu costat hi havia Amadeu Rodó, estirat i conscient, amb una corbata blau marí que li estrenyia la part superior de la cuixa. Fortiana parlava amb un home gran que estava visiblement alterat. En veure l’inspector, l’agent s’excusà amb l’home i explicà a Sergiot què havia succeït.

L’inspector només va dedicar uns quants segons a observar la cara dels delinqüents, sense dir-los res. Es va ajupir a la gatzoneta i va posar una mà sobre l’espatlla del policia ferit.

—Bona feina, els heu atrapat in fraganti. —Va evitar mirar la sang. Just en aquell moment van sentir la sirena de l’ambulància.

Rere l’inspector, l’apoderat de l’entitat bancària no feia més que repetir: «No vull que el meu fill es faci Mosso. No vull, no vull que vagi a l’acadèmia de Mollet». Carles Fortiana intentà tranquil·litzar-lo amb paraules amables.

—Calmi’s, pensi que vostè probablement ha salvat la vida al meu company amb la seva corbata. —Però l’altre no l’escoltava.

Després d’identificar-se, Sergiot es va dirigir a l’home.

—Vostè qui és?

—Ernest Ribó, sóc el director de l’oficina. Ho he vist tot: com han entrat, el tret, la detenció, tot. —Es va posar una mà al front—. El meu fill acabarà aquest any el batxillerat i vol entrar, com sí com no, a l’acadèmia dels Mossos. Mai no ha de fer de policia. —Va abaixar el cap i el va sacsejar de banda a banda—. Mai a la vida.

Sergiot va arrufar les celles i va mirar fixament el banquer. La seva reacció, en aquelles circumstàncies, era la que menys s’esperava. Va pensar que ser policia tenia moments poc agradables, però ser director d’una entitat financera no devia ser gaire millor. Aquell home, però, tenia alguna cosa —en les paraules i en el gest crispat— que li recordava extraordinàriament el seu pare.

La boca del metro desprèn un alè fètid, una fetor que atribueix a les ventositats d’una ciutat que digereix massa brutícia. Mira el rellotge, respira fondo, aguanta la respiració i hi entra. Dret al vagó, treu el bloc de notes i escriu aquelles tres paraules que ha memoritzat després de parlar amb Fortiana: «Ponferrada, Balouta, palloza». Durant el trajecte va redactant al petit bloc, amb frases curtes, l’informe pendent.