Ricard Ripoll

Antibiòtic

Aforismes per a un
temps de crisi

Imatges: Beneyto

 

 

Índex

 

Presentació

Prèvia

Gener

Febrer

Març

Abril

Maig

Juny

Juliol

Agost

Setembre

Octubre

Novembre

Decembre

Ricard Ripoll

Beneyto

A la Laia i a l’Arnau

Presentació

Em sembla que val la pena obrir nous camins encara que de vegades ens puguin semblar insignificants. I és que sovint l’autor d’un text no té totalment consciència d’allò que els mots poden fer quan toquen el lector. Car els mots tenen una força imprevisible i aquesta depèn de molts factors, entre d’altres de la confluència amb les idees que el text, més enllà del seu significat, desprèn. De la comunitat que crea amb el lector, com una sensació de “déjà vu”, podríem dir de “déjà lu”. L’escriptor, sabent-ho, juga a confeccionar aquesta sensació amb més intensitat. Però de vegades, és clar, el lector no troba cap element amb què circular de manera planera pel text i ha de fer l’esforç de l’inconegut.

Per això cal que aporti només unes referències perquè qui vulgui pugui pensar que pot desplaçar-se en terreny conegut. El primer nom que vull homenatjar és el de Georges Perec que va escriure l’any 1978 Je me souviens, un llistat de coses entranyables per al record de la seva generació. Totes les sentències començaven per “recordo”. I, al final del llibre, l’editor havia deixat una desena de fulls en blanc perquè el lector pogués, al seu torn, completar la llista amb els seus propis records. En aquell moment jo entrava a la universitat i em vaig passar hores delicioses a completar aquells fulls, perdent algunes classes la temàtica de les quals ja no recordo. Un altre nom que vull aportar és el de Hervé Le Tellier que, el 1997, va publicar el llibre Les amnésiques n’ont rien vécu d’inoubliable, on cada pensament venia introduït per la pregunta “En què penses?” i la resposta començava amb un “Penso que...”. Era, evidentment, un homenatge a Perec. Le Tellier, com Perec, pertany al grup OULIPO (OUvroir de LIttérature POtentielle), que ve a ser un taller d’escriptura en què el text neix de la trava que cada escriptor s’inventa. Una trava és una obligació formal a la qual l’escriptor es constreny per tal d’escriure un text. En francès: una “contrainte”. Però el mot francès també evoca una obligació feixuga que cal acomplir perquè l’escriptura és un joc que només es juga si es té consciència que del dolor neixen flors. I el mot esdevé, aleshores, la medicina que ens porta a la calma.

Per això he volgut, en homenatge a Perec i a Le Tellier –i més enllà a tot el grup OULIPO– construir un text que tingués alhora traves i constriccions. Per la constricció es tractava de començar totes les frases per “Em sembla que...” i, com una medicina, calia un ritme imposat, regular i constrenyent. Talment un antibiòtic, que hom ha de prendre cada vuit hores. Així doncs em vaig imposar escriure una sentència cada vuit hores, a les vuit del matí, a les quatre de la tarda i a les dotze de la nit. Això durant tot un any.

Pel que fa a la trava, em vaig imposar que, de les tres sentències diàries, una fos una citació sense cometes, extreta dels llibres que anava llegint, llibres de poesia, de filosofia, novel·les...

D’aquesta manera Antibiòtic és un experiment literari on la futilitat es creua amb els pensament més profunds, on aforismes morals conviuen amb sentències informals, fins i tot mancades de seny, per tal de mostrar el batec dels dies que sumats conformen un moment de vida que reflecteix el moment polític, els esdeveniments esportius, els comentaris de la premsa, les lectures fetes...

No cal dir que un dels objectius d’aquest llibre, també, és contribuir a l’existència en català de la literatura lúdica, com la van (re)pensar els membres de l’OULIPO, com Raymond Queneau, Georges Perec, Marcel Bénabou... i, a casa nostra, com han començat a practicar-la i a difondre-la autors com Màrius Serra, Joan-Lluís Lluís, Ester Xargay, Jordi Vintró, Víctor Sunyol, Carles Hac Mor, Vicenç Altaió...

La literatura ens torna malalts. L’antibiòtic acompanya l’escriptura.

Barcelona, 17 de gener de 2012

P.-D. Acompanyem els escrits d’imatges generosament cedides per l’artista Beneyto. D’aquesta manera, el llibre es postula per esdevenir un llibre obsequi per la diada de Sant Jordi, a la manera d’un almanac. Si es volgués reblar el clau es podria acompanyar d’un CD que donés a cada mes una música particular. Seria: Gener (La Setena simfonia de Beethoven), febrer (La Simfonia fantàstica de Berlioz), març (la Sinfonietta de Janacek), abril (El Concert per a orquestra, de Bartok), maig (el Capriccio italiano de Tchaikovsky), juny (El Concert per a piano, número 2 de César Frank), juliol (la Passió segons sant Joan de Bach), agost (La meva pàtria de Smetana), setembre (Gymnopédies i Gnossiennes de Satie), octubre (el Rèquiem de Mozart), novembre (L’ocell de foc de Stravinsky), desembre (la Simfonia número 2 de Rachmaninoff). Entenem que l’editor, en aquests temps de crisi, no pugui assumir una despesa tan elevada. En aquest cas, el lector haurà de cercar els dotze títols que escoltarà, de fons, durant la lectura del llibre.

Prèvia

Em sembla que el meu fill Arnau no creu massa que acabaré aquesta llibreta (i potser jo tampoc).

 

Dissabte 1

Em sembla que durant anys me n’he anat a dormir molt d’hora.

*

Em sembla que el temps no passa igual per a tothom.

*

Em sembla que el cava m’agrada més que el xampany.

Diumenge 2

Em sembla que val més que els fanàtics es depilin que no pas que lapidin.

*

Em sembla que hom pot saber com sortir del laberint i tanmateix no veure’n mai la sortida.

*

Em sembla que en determinats moments de la nostra vida, tots fem cara de gàrgola.

Dilluns 3

Em sembla que la passió només dura el temps de la representació.

*

Em sembla que en la república de les lletres catalanes els puristes constitueixen una plantilla policíaca de notòria eficàcia.

*

Em sembla que els bisbes espanyols sempre necessiten més creuades.

Dimarts 4

Em sembla que els eclipsis (ai las!) no són res de l’altre món.

*

Em sembla que per no sentir l’horrible fardell del Temps cal embriagar-se de mots.

*

Em sembla que, després de la paella, normalment, s’acaba la bona vida.

Dimecres 5

Em sembla que la terra és blava com una taronja.

*

Em sembla que hauríem de fruir d’allò que tenim i no lamentar-nos d’allò que no tenim.

*

Em sembla que hi ha silencis que són més violents que molts trons entre muntanyes.

Dijous 6

Em sembla que la màgia es perd amb el pas dels anys i que un, al capdavall, anhela repúbliques reals.

*

Em sembla que la migranya és la llum vermella que indica que alguna cosa no funciona.

*

Em sembla que l’infern no són els altres sinó que és l’altre que som.

Divendres 7

Em sembla que no he oblidat el camí que mena a la clariana on el llamp es confessa a l’última corol·la que s’ha obert sota l’arbre de fulles de jade.

*

Em sembla que per defugir el nacionalisme que inevitablement ens corseca l’esperit ens cal proclamar amb urgència la independència.

*

Em sembla que tornar a llegir grans llibres al cap de molt de temps procura un plaer més intens que llegir-ne de nous.

Dissabte 8

Em sembla que tots els dies –i potser també totes les nits– s’assemblen.

*

Em sembla que no tots els camins porten a l’amor.

*

Em sembla que m’agradaria escriure un llibre que expliqués per què no n’he escrit mai cap.

Diumenge 9

Em sembla que la religió no pot deixar de banda el fanatisme.

*

Em sembla que quan l’amor dura molt ja no és del tot amor.

*

Em sembla que, més que mai, el plagi és necessari.

Dilluns 10

Em sembla que l’edat comença a pesar quan després de pixar tornes a tenir unes ganes boges de pixar.

*

Em sembla que escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.

*

Em sembla que Messi és el millor jugador de la història però Xavi es mereixia ser pilota d’or.

Dimarts 11

Em sembla que m’agradaria ésser admirat però encara no he fet res perquè això pugui produir-se.

*

Em sembla que el Destí ens tria, però és cert que hem de cridar una mica perquè sàpiga on som.

*

Em sembla que, ara més que mai, és moral –i necessari– combatre el capitalisme i lluitar en tots els àmbits per la seva total desaparició.

Dimecres 12

Em sembla que la pitjor derrota d’una persona es produeix quan aquesta perd l’entusiasme.

*

Em sembla que la revolta és imprescindible i que, tal com van les coses, la revolució és èticament inevitable.

*

Em sembla que la injustícia neix de la ignorància.

Dijous 13

Em sembla que encara val la pena escopir a la closca dels cretins.

*

Em sembla que cada cop és més difícil trobar quelcom que m’interessi de debò.

*

Em sembla que les crisis –econòmiques, morals, personals...– posen cadascú al seu lloc.

Divendres 14