© d'aquesta edició Metaforic Club de Lectura, 2016
www.metaforic.es
© Josep Albanell
ISBN: 9788416862030
Aquesta publicació, inclós el disseny de la portada, no pot ser reproduïda, emmegatzemada ni transmesa, ni totalment ni parcialment de cap manera ni per cap mitjà sense el permís previ i per escrit de l’editor. Tots els drets reservats.
Director editorial: Luis Arizaleta
Contacto:
Metaforic Club de Lectura S.L
C/ Monasterio de Irache 49, Bajo-Trasera.
31011 Pamplona (España)
+34 644 34 66 20
info@metaforic.es
¡Síguenos en las redes!
Als meus fills, Maria i Francesc.
A la Rosamaria.
A la Marina Piferrer, còmplice d'aaquest llibre i d'una entremaliadura que no va sortir bé.
El bosc encantat no és com els altres boscos: és un bosc encantat.
I tampoc no va néixer com els altres boscos, amb llavors que arribaven a cavall del vent, després de la pluja, i que queien damunt la terra molla i esponjada pel gotellam, pel gotellim, i grillaven a poc a poc sota l'escalfor del sol i la fresca llepada humida de la nit. No.
El bosc encantat va ser plantat per un mag despistat, vell i bonifaci que un dia, allà lluny, en el regne d'un rei amoïnat per les guerres i els tributs, es va equivocar d'encanteri sense saber com, i en lloc de guarir unes berrugues peludes i de mal mirar que havien llucat a la barbeta de l'única filla del rei, la va convertir en una oca de bassiol. El rei es va enfadar un no dir i encara més: l'oca que era una princesa, o bé la princesa que era una oca li va desfer l'august jardí reial, tot cercant caragolets i bestioletes entre les flors dels bancals i els parterres.
A més a més es presentava a les reunions ministerials i cuac-cuac! cuac-cuac! hi volia dir la seva: no hi havia ministre que no se li escapés el riure per sota el nas.
Tant i tant reien els ministres que des d'aleshores no n'hi havia cap que fes res de bo, ni feina dreçada, ni discurs sencer.
El rei va voler desterrar l'oca, però la reina el va amenaçar amb el dit més llarg de la mà dreta i amb tots els dits junts de la mà esquerra. I com que el rei va haver d'estar-se d'enviar l'oca a remenar la cua a una masia de l'estranger, es va fer passar el mal humor i l'enrabiada enviant el mag despistat, vell i bonifaci al desert més desert que hi havia en tota aquella part del món.
El mag, que sabia que tenia culpa en allò de l'oca, va acceptar resignadament el designi reial i va agafar els trapaus, les maletes, els farcells i una mula molt vella que tenia, i es va acomiadar de tota la cort menys del rei i de l'oca, la qual així que el veia es posava a saltar i a batre les ales com si li haguessin calat foc a la cua i empebrat el bec.
El vell mag despistat i bonifaci va arribar a l'entrada del desert i, a cavall de la mula vella, va fer un munt de llegües per la sorra. No en va fer més perquè hi va haver una hora que la mula es va plantar com si volgués dir: d'aquí no em moc. I no se'n va moure.
Llavors el mag va alçar barraca en aquell lloc mateix, va cridar una cigonya perquè cridés el vent, perquè li dugués una broma perquè li fes ombra i li aboqués un rajolinet d'aigua cada matí.
Però es và equivocar i va cridar un corb què va cridar la tramuntana que li va dur un núvol de tempesta que cada vesprada li descarregava una tempesta de ca l'ample i dues canes de propina.
També amb això s'hi va conformar, el mag vellet i mig tocat. Quan queia la pedra es tapava el cap amb les dues mans i xiulava una cançó que havia après quan era jove i que feia així:
«Si no em vols donar confits, no me'ls donis, no me'ls donis, si no em vols donar confits, dóna'm bresques i raïm».
Quan la pedregada havia passat, el mag deixava de cantar i es treia les mans del cap i es comptava els morats. Després recollia les boletes de gel en un perol i s'asseia a la porta de la seva cabana a esperar que la pedra es fongués i es convertís en aigua fresca i clara i neta i transparent i en bevia una llaaaaaaaaaarga glopada. Amb l'aigua que li sobrava, s'hi rentava els plats, la roba, les mans, les orelles, les dents i el que s'escaigués que dugués de brut. Després feia un clotet a la vora de la cabana i hi espolsava la pols de les espardenyes i hi abocava l'aigua bruta i se n'anava a dormir.
L'endemà, de bon matí, en el clot hi havia nascut un bolet, una herba, una planta, una flor, un arbust, un matoll o bé un arbre.
Al cap d'un any, al mig del desert hi havia un oasí de verd i d'arbres.
Al cap d'un altre any el jardí del mag era espès com la fosca i atapeït com el pa de pessic. Però encara, cada vesprada, el mag feia un clot a terra, hi espolsava les espardenyes i hi abocava l'aigua del perol.
Al cap d'un altre any el bosc del mag era rodó com la lluna però més ample que el sol.
Al cap d'un altre any el mag havia de caminar mitja nit per poder fer el clot a la part de fora dels arbres i caminar l'altra mitja nit per tornar a la cabana.
Al cap de qui sap els anys, el mag no parava: caminava tota la nit per fer el clot fora dels arbres i caminava tot el dia per tornar a la seva cabana.
Només llavors va parar de fer clots, d'espolsar espardenyes i de buidar perols d'aigua bruta.
El núvol de tempesta es va cansar de deixar anar pedregades i se'n va anar tan lluny com la tramuntana el va voler empènyer.
El corb, en canvi, es va voler quedar al bosc: va cercar parella i cada any criava els fills que li venien en un niu que s'havia fet al ràfec de la teulada de la cabana, perquè al corb no li agradava gaire de niar als arbres.
El bosc, després de tot això, havia envaït el desert i allò que abans era sorra i sorra, ara era fulles í fulles.
Hi havia arbres de tota mena, i plantes de mil famílies i matolls de mil maneres i flors de mil colors. N'hi havia de coneguts i d'altres d'estranys i misteriosos que ningú no coneixia ni en sabia el nom. Ni el mag mateix no sabia de quina mena eren alguns dels arbres del seu bosc. O si ho havia sabut molt temps enllà, quan encara era jove i tenia una memòria més llarga que l'horitzó, ara ja ho havia oblidat i no s'hi capficava.
Dia va arribar que el vell mag es va morir.
Ell ja s'ho veia venir: primer va ser la mula que es va rejovenir tot d'un cop i li van sortir ratlles com a les zebres, i tot seguit es va encongir com un cavallet de mar amb la cua recargolada i el morro arremangat. A la fi va tancar un ull i després un altre.
El mag va fer un gran sospir, es va eixugar una llàgrima, va cavar un pou al mig de la cabana i hi va enterrar la mula.
Ara li tocava a ell, que tenia tants anys que ja ni se'n recordava i que la barba li havia crescut tant que se la trepitjava a cada pas que feia.
Abans, però, li va venir la memòria tota d'una tirada i tot d'una es va recordar de tot allò que havia après durant la seva llarga vida. i dels noms dels arbres desconeguts, i dels encanteris i dels anys que feia que anava pel món.
«Ara sí que em tocarà aviat», es va dir el mag.
Però encara tenia pendent allò de l'oca.
S'ho va pensar molt a poc a poc i amb bona lletra.
Va repassar llibres antics de lloms escrostonats i fulles ratades. Es va mirar el sol, la lluna i els estels. Va fer memòria i va furgar-se les butxaques. I al capdavall es va posar a treballar: va collir flors i brots tendres i arrels profundes. Del seu rebost, en va treure pólvores màgiques i ungüents secrets. Va remenar ampolles, pots, cassoles i cossiols. Va fer barreges. Es va escaldar dues vegades. Es va cremar els dits deu cops o potser dotze. Es va socarrimar la barba i es va fumar el nas.
Després de tot això va somriure content i satisfet: havia aconseguit una aigua encantada que faria que l'oca tornés a ser princesa. I sense cap berruga i fins i tot una mica més bonica. I més simpàtica i tot, de retop.
Ara el vell mag ja no s'equivocava: va cridar un pinsà perquè fes venir un arítjol perquè li dugués un nuvolet de primavera.
El pinsà va dur l'airet.
I l'airet una brometa.
El mag va fer xuclar l'aigua de desencantar l'oca al nuvolet i li va manar que anés a palau, cerqués l'oca i li fes caure al damunt una plugeta menuda com encenallets de cristall
Creient i bon minyó, el núvol va volar cap a palau. Va entrar per una finestra i anava de cambra en cambra darrera l'oca que no es volia deixar remullar i s'escapava, i protestava: cuac! cuac! cuac! tot amagant-se sota les taules i les cadires.