reading

ISBN: 9788416862092

Aquesta publicació, inclós el disseny de la portada, no pot ser reproduïda, emmegatzemada ni transmesa, ni totalment ni parcialment de cap manera ni per cap mitjà sense el permís previ i per escrit de l’editor. Tots els drets reservats.

Director editorial: Luis Arizaleta
Contacto:
Metaforic Club de Lectura S.L
C/ Monasterio de Irache 49, Bajo-Trasera.
31011 Pamplona (España)
+34 644 34 66 20
info@metaforic.es

¡Síguenos en las redes!

Follets faders

Si avui dia gairebé no es veuen fades no és pas perquè aquesta mena d’éssers fantàstics se senti disgustada amb el nostre món, que s’ha anat tornant materialista i interessat, i hagi decidit deixar de fer incursions a la realitat. No. El que passa és que, com aquell qui diu, no en queda pràcticament cap, de fada útil. Gairebé s’han mort totes, i les que resten són tan velles i xacroses que amb prou feines poden voletejar pels interiors i els jardins dels seus palaus de boirina de sol.

De fet, a nosaltres, que hi hagi o no hi hagi fades no ens preocupa gaire. A qui els preocupa de debò és als follets faders que des de fa una pila d’anys no tenen feina i s’avorreixen molt. No hi ha res pitjor per a un follet que avorrir-se, ja que viuen milers d’anys. Tothom es pot avorrir una estoneta, unes hores, algun dia, una temporadeta, si molt convé. Però avorrir-se anys, segles sencers, ha de ser molt pesat.

Els follets faders són —o eren— els encarregats de la maduració de les fades. És una mena de follets molt abundant en el món fantàstic, ja que només per a fer créixer una sola fada se’n necessita tot un exèrcit. De follets trobadors, en canvi, no n’hi ha gaires. No deuen ni arribar a la dotzena. I no és pas que n’hi hagi pocs perquè avui dia gairebé ningú no abandona infants acabats de néixer als portals dels convents o de les cases de famílies bones ni als últims bancs de les esglésies… Abans, aquesta malaurada pràctica era més habitual; la qual cosa tampoc no vol dir que fos gaire freqüent. Fins i tot llavors, quan hi havia més pares desnaturalitzats que abandonaven infants de pit, amb un reduït grup de follets trobadors hàbils i eficients n’hi havia prou. Al capdavall, la seva feina es limitava a localitzar els nadons abans que no els veiés cap ésser humà, comprovar quin sexe tenien i, si eren nens, deixar-los estar, però si eren nenes, endur-se-les discretament al Bosc de les Moreres del Regne de la Fantasia. I prou.

Amb la nena trobada al bosc, començava la feinassa dels follets faders. Primer de tot havien de construir el capoll a mida de la nouvinguda. El capoll es bastia amb la tènue fibra de la nervadura de la fulla de la morera. Extreure les fibres de les fulles tendres és una gran feinada, llarga i molt pesada. Per això, temps enrere, algun follet innovador va provar de fer els capolls amb cotó fluix o amb les filatures dels capolls dels cucs de seda. I va fracassar. Tant el cotó fluix com la seda són massa toscos per a la delicada pell de les futures fades; els primers dies, quan les nenes trobades encara eren massa nenes, és a dir, quan encara conserven bona part de la seva naturalesa humana, toleraven prou bé el contacte amb aquelles fibres alternatives. Però a mesura que el seu organisme es transformava i la seva pell esdevenia fina i delicada, el cotó i la seda les irritaven, i les pobres criatures es passaven el dia encetades i plorant. I com que no era el cas de crear fades amb el llagrimal fluix, es van abandonar les provatures i es va retornar al capoll de fibra de nervadura de fulla de morera com s’havia fet pels segles dels segles. La confecció d’un capoll durava anys sencers, ja que només es podien fer servir les fulles menudes i tendres, acabades de brotar: els seus fils són subtils i suaus com cap altra cosa al món.

Quan arribava una nova futura fada, primerament li havien d’ajustar el capoll a la mida del cos. El capoll és flexible i elàstic, i anava creixent i adaptant-se a les formes del seu organisme a mesura que la nena creixia. La principal feina, a part de tenir-ne cura, protegir-la, i vigilar la seva maduració, era alimentar-la adequadament. Acabada d’arribar la nena s’alimentava només de llet de morera, que s’extreu de les arrels de la morera seguint uns complicats procediments secrets que només els follets faders coneixen. A mesura que la fadeta anava creixent, li preparaven melmelades i compotes de móra, purés de fulla de móra, refrescos de nèctar de flor de móra i escalivades de brots primerencs de morera. Aquesta dieta i les manipulacions que els follets cada dia (matí, migdia i capvespre) feien a la part externa del capoll eren les claus de la transformació del pobre ésser humà abandonat en l’extraordinari ésser fantàstic que resulta ser una fada.

La transformació durava fins al període que en els humans és conegut com la pubertat. Quan el cos de la criatura del capoll començava a arrodonir-se i a prendre les formes de dona, les ales que havien anat formant-se aplanades damunt l’esquena prenien sobtadament una gran força i maldaven per desplegar-se en tota la seva ufanor. Empenyien el teixit del capoll que cedia, s’esquerdava i s’obria com una fruita madura. La fada, doncs, neixia d’esquena, per la part de les ales. Si més no, és el primer que veien el follets faders: les ales transparents de cel·lofana orgànica que obrien pas al cos, completament format, d’una harmonia i una bellesa singulars. Els follets faders eren els únics que veien néixer les fades i, per tant, les veien en tota la seva esplendor, nues i innocents. Però ja tenien a punt el vestit que sempre han dut les fades: una túnica teixida, tallada i cosida per les aranyes de cristall en un dels seus nius.

Quan la fada era a punt de néixer —i això se sap perquè la part que correspon a les ales es bomba i s’hi percep una certa agitació interior, que va fent-se més intensa i acusada a mesura que passen les hores—, els follets faders feien apostes sobre el to de les ales de la nova fada. Ja se sap que totes les ales de les fades són transparents, però la cel·lofana orgànica, en ser travessada per la llum del sol, fa irisacions que poden ser de molts colors diferents. Les més corrents són les groguenques i les rosades. I les més celebrades, i molt menys freqüents, les de tonalitats taronja i violeta.

Així que li havien posat la túnica, que tenia la propietat d’adaptar-se ella mateixa al cos de qui la duia, la fada feia el vol inicial damunt el cap dels seus cuidadors. Els follets faders contemplaven en un silenci expectant les primeres evolucions en l’aire de la seva fada i quan comprovaven que volava perfectament i per tant era una fada amb tots els ets i uts, folls d’alegria, es posaven a cridar, a xisclar i a xiular, i tiraven els barrets enlaire. Haurien estat fent xivarri i gatzara qui sap l’estona, si no fos perquè la fada s’havia d’acomiadar de tots ells. Després de comprovar el bon estat de la musculatura de les ales i el seu domini innat de les diferents tècniques de vol, la fada aterrava. Abraçava i besava, un per un, els follets que havien tingut cura d’ella durant tot el procés de creixement i, en acabat, amb llàgrimes als ulls, tornava a remuntar el vol per anar-se’n al palau de les fades, on tindria, si volia, plaça de resident la resta de la seva llarga vida.

Els follets faders no es movien del bosc mentre tenien cura d’un capoll, però entre fada i fada, com que els quedava molt temps lliure, anaven d’una banda a l’altra, mirant de trobar coses que els entretinguessin. Una de les coses que els encantava era coincidir amb alguna de les fades que havien criat. Tant els uns com l’altra tenien una gran alegria i ho demostraven sorollosament, amb grans riallades, crits i també alguna llagrimeta. Per més fades que criessin els follets, reconeixien sempre les que havien passat per les seves mans. I elles també eren capaces de reconèixer tots i cadascun dels follets que les havien agombolat.

A més, per entretenir-se quan no tenien ocupació fadera, els follets preparaven capolls, per tenir-ne sempre uns quants de reserva, per si mai es donés el cas d’una afluència excepcional de criatures trobades. Actualment s’ha decidit de no preparar més capolls: la reserva que hi ha és tan gran que al magatzem subterrani del subsòl del bosc on s’estiben ordenadament, ja no hi caben més capolls.

Els follets faders desvagats han fet tantes voltes per tots els racons i raconets del Regne que han acabat coneixent-lo tant o millor que el seu propi Bosc de les Moreres. I s’avorreixen. Dia a dia, any a any, segle a segle. I amb tant d’avorriment, perden la son i es passen les nits sense poder dormir. La foscor nocturna els fa sentir encara més infeliços i l’enyor dels temps en què tot és activitat al voltant d’un capoll es fa més intens i es torna insuportable. Fa molt de temps, de fet des que van començar a escassejar els nadons abandonats, que els follets han agafat el mal costum d’anar, negra nit, fins a la partió entre el món real i el món fantàstic a lamentar-se de la seva desgràcia.

fantàstic