SUMARI

Coberta

Portada

Sumari

Dedicatòria

Pròleg

LLIBRE I: GROWIN' UP

1. El meu carrer

2. Casa meva

3. L'església

4. Els italians

5. Els irlandesos

6. La mare

7. El big bang (Have You Heard The News...?)

8. Dies de ràdio

9. El segon adveniment

10. L'home espectacle (senyor del ball)

11. El blues del treballador

12. Where The Bands Are

13. Els Castiles

14. Hi havia una vegada en Little Steven

15. Terra

16. L'Upstage Club

17. En Tinker (Surfin' Safari)

18. Steel Mill

19. Tornada a casa

20. Endless Summer

21. Beatnik Deluxe

22. California dreamin' (segona presa)

23. És un bar, idiotes

24. Endavant i amunt

25. Losing My Religion

26. Carretera i manta

27. The Wild, the Innocent and the Street Shuffle

28. El Satellite Lounge

LLIBRE II: BORN TO RUN

29. Born to Run

30. Jon Landau

31. Thunder Road

32. El pot

33. L'E Street Band

34. Clarence Clemons

35. Nous contractes

36. Viure amb la llei

37. Darkness on the Edge of Town

38. L'entrega

39. Pausa

40. The River

41. Hitsville

42. Hello Walls

43. Nebraska

44. Deliver Me From Nowhere

45. Califòrnia

46. Born in the USA

47. Buona fortuna, mio fratello

48. El «megaèxit»

49. Cap a casa

50. Regresar a México

51. Tunnel of love

52. Goin' Cali

LLIBRE III: LIVING PROOF

53. Living Proof

54. Revolució pèl-roja

55. Canvis

56. Crema L.A.

57. Passar per la capella

58. Sam terratrèmol

59. Streets of Philadelphia

60. The Ghost of Tom Joad

61. Home de l'oest

62. Dona de l'est

63. Rei de New Jersey (Dies de Hollywood)

64. Som-hi un altre cop

65. Revival

66. The Rising

67. Salvatge Est

68. Les Seeger Sessions

69. MAGIC

70. Diumenge de Super Bowl

71. Endavant

72. Wrecking Ball

73. Com perdre la pluja

74. La gira de Wrecking Ball

75. De zero a seixanta en un no res

76. Territori garatge

77. High Hopes

78. Front domèstic

79. Long Time Comin'

Epíleg

Agraïments

Imatges

Notes

Crèdits

U

EL MEU

CARRER

Tinc deu anys i conec totes les esquerdes i els sots de l’atrotinada vorera que ressegueix Randolph Street, el meu carrer. Aquí, cada tarda sóc Aníbal que travessa els Alps, o un escamot de soldats embrancat en un aspre combat de muntanya i també incomptables herois de l’Oest que enfilen els corriols pedregosos de Sierra Nevada. De bocaterrosa, al costat dels petits formiguers que emergeixen volcànicament allí on es troben el ciment i la terra, el meu món s’estén fins a l’infinit o, si més no, fins a la casa d’en Peter McDermott, a la cantonada de Lincoln i Randolph, una illa més amunt.

Per aquests carrers em van dur de nen amb el cotxet, vaig aprendre a caminar, el meu avi em va ensenyar a anar amb bici i aquí vaig tenir les primeres batusses a cops de puny. Vaig aprendre la fondària i el consol de l’autèntica amistat, vaig sentir les primeres fiblades sexuals i, als vespres abans de l’aire condicionat, contemplava els porxos que s’omplien de veïns buscant conversa i un airet contra la calor de l’estiu.

Aquí, en èpics torneigs de frontó destraler, vaig rebotre la primera d’un fotimer de pilotes rosa de goma contra la meva cantelluda vorera. Vaig enfilar-me en piles de neu bruta, que les llevaneus arreplegaven de nits, i hi caminava de banda a banda, l’Edmund Hillary de Nova Jersey. La meva germana i jo acostumàvem a plantar-nos a mirar com badocs en una fira, entre les immenses portes de fusta de l’església parroquial, l’eterna desfilada de batejos, noces i funerals. També seguia el meu avi, ben formós i atrotinadament elegant, mentre tentinejava al voltant de l’illa per fer el seu «exercici», amb el braç esquerre paralitzat contra el pit arran d’un ictus del qual mai no es va refer del tot.

Al pati del davant, a quatre passes del porxo, s’alçava l’arbre més esplèndid del poble, un faig imposant. Dominava casa nostra de tal manera que l’impacte d’un bon llamp ens hauria aixafat ben morts, com cargols sota el dit petit de Déu. Les nits en què llamps i trons semblaven pintar de blau el dormitori, observava com movia els braços, reviscolats en el vent i els flaixos blancs, mentre jeia despert preocupat pel meu amic, aquell monstre d’allà fora. Els dies assolellats, les seves arrels eren un fort per als meus soldats, un corral per als meus cavalls i la meva segona casa. Jo tenia l’honor d’haver estat el primer de la nostra illa que s’havia enfilat fins a les branques més altes. Allí em refugiava de tot allò que hi havia a baix. En podia recórrer durant hores les branques, on m’arribaven des de la vorera les veus somortes del amics que miraven de seguir els meus progressos. Sota els seus braços endormiscats, ens assèiem en plàcides nits d’estiu els companys i jo, la cavalleria del crepuscle, esperant la campaneta del gelater... i cap al llit. Sentia la veu de l’àvia que em cridava per tornar, l’últim so d’un llarg dia. Anava cap al porxo, on brillaven les finestres al capvespre, obria la pesada porta i la tancava rere meu, i durant una hora si fa no fa, davant l’estufa de querosè, amb l’avi assegut a la seva butaca, miràvem com la pantalleta del televisor en blanc i negre il·luminava l’estança, projectant els seus espectres en parets i sostre. I me n’anava al llit, acotxat en el més estimat i més trist dels santuaris: la casa dels avis.

Hi visc amb la meva germana Virgínia, un any més petita, els meus pares Adele i Douglas Springsteen, els meus avis, Fred i Alice, i el meu gos Saddle. Vivim, literalment, en el si de l’Església catòlica: la rectoria, el convent de les monges, l’església de Santa Rosa de Lima i l’escola primària són tots ben a prop, enllà d’una estesa d’herba.

Per bé que ens domini, Déu es troba aquí envoltat d’homes, homes llampats. La meva família té cinc cases que s’estenen formant una L, ancorada a la cantonada per l’església de totxo vermell. Som quatre cases d’irlandesos de la vella escola, la gent que em va pujar, els McNicholas, els O’Hagan, els Farrell i, a l’altre costat del carrer, un solitari post avançat d’italians, que van salpebrar la meva criança. Es tracta dels «Sorrentino», els Zerilli provinents de Sorrento, arribats d’Itàlia passant per l’illa d’Ellis i després per Brooklyn. Allí hi viuen la mare de ma mare, Adelina Rosa Zerilli, la germana gran de ma mare, Dora, el seu marit, Warren (irlandès, és clar), i la seva filla, la meva cosina gran Margaret, que, amb el meu cosí Frank, són campions de jitterbug i guanyen concursos i guardons de ball per tota la costa de Nova Jersey.

Malgrat que no són enemics, els clans no acostumen a creuar el carrer per relacionar-se entre si.

La casa en què visc amb els meus avis pertany a la meva besàvia, Nana McNicholas, la mare de la meva àvia, que viu, fresca com una rosa, carrer amunt. Em van explicar que la primera missa i el primer funeral del poble es van celebrar a la nostra sala. Hi vivim sota la mirada persistent de la germana gran de mon pare, la tia Virgínia, que va morir als cinc anys atropellada per un camió mentre passava amb el tricicle per davant de la benzinera del barri. El seu retrat plana damunt les nostres trobades familiars, on sembla projectar el seu fat malaguanyat alhora que difon un cert aire espectral per l’estança.

És un retrat formal, de color sépia, d’una nena petita amb un vestidet blanc de lli passat de moda. Atesos els fets, el seu esguard aparentment benèvol sembla dir-nos ara: «Compte! El món és un lloc perillós i despietat que us engega a tu i el teu tricicle a prendre pel cul i a la negra dimensió desconeguda; només les pobres ànimes esgarriades i dissortades us trobaran a faltar». Sa mare, la meva àvia, havia entès perfectament el missatge. Després de la mort de la seva filla, va passar dos anys al llit sense atendre mon pare, que va acabar raquític i fou enviat als afores del poble a viure amb altres parents mentre ella es refeia.

El temps va passar, el pare va deixar l’escola als setze anys per anar a treballar de mosso a la fàbrica d’estores Karagheusian, una indústria sorollosa amb telers i maquinària eixordadora que s’estenia per totes dues vores de Center Street, en una part del poble anomenada «Texas». Als divuit anys va salpar de Nova York amb el Queen Mary per anar a la guerra. Va servir com a camioner a la batalla de les Ardenes, va veure el tall de món que li pertocava i va tornar a casa. Jugava a billar per diners, i ho feia molt bé. Va conèixer ma mare i se’n va enamorar, i li va prometre que si s’hi casava aconseguiria una feina de veritat (perill!). Es va posar a treballar amb el seu cosí, David «Dim» Cashion, a la línia de muntatge de la fàbrica Ford a Edison, i jo vaig venir després.

Per a la meva àvia, jo era el primogènit del seu únic fill i la primera criatura a la casa des que la seva filla havia mort. El meu naixement va donar-li novament una raó per la qual viure i va treure de mi tot el partit possible: la seva missió esdevingué protegir-me absolutament del món, tant interior com exterior. Dissortadament, la seva devoció cega i monomaníaca va engendrar greuges amb el meu pare i va menar a un gran destarotament familiar que ens arrossegà a tots.

Quan plou, l’aire rellentós cobreix el poble amb l’olor del pòsit de cafè humit que plana des de la planta de Nescafé, situada en el límit oriental de Freehold. El cafè no m’agradava, però sí aquella olor. Era reconfortant, aplegava el poble en una experiència sensorial comuna; una bona indústria, com l’estrepitosa fàbrica d’estores que ens eixordava, donava feina i era senyal de la vitalitat urbana. Aquest era un hàbitat que podies escoltar i olorar, on la gent feia la seva vida, patia, gaudia de petits plaers, jugava a beisbol, moria, feia l’amor, tenia fills, s’emborratxava a pler en nits de primavera i feia el que podia per foragitar els dimonis que volien destruir-nos, enderrocar les nostres cases, les nostres famílies, el nostre poble.

Vivíem oprimits per l’Església, a l’hora santa de la veritat, tots falsament beneïts per la gràcia de Déu, en l’apassionant, esbalaïdor, instigador d’aldarulls racials, hostil a l’excentricitat, estremidor, amorós, temible i angoixós poble de Freehold, Nova Jersey.

Que comenci la missa.

DOS

CASA

MEVA

És nit de dijous, nit d’escombraries. Ens hem mobilitzat i estem a punt de sortir. Ens hem aplegat en el sedan dels anys quaranta de l’avi i ara ens desplegarem per furgar entre totes les piles de brossa que vessen per les voreres del poble. D’entrada, anirem a Brinckerhoff Avenue, que és on les peles i les escombraries són millors. Hem vingut a buscar les vostres ràdios, qualsevol ràdio, tant hi fa el seu estat. Les pescarem de la vostra pila d’escombraries, les ficarem al maleter i les durem a «la caseta», el recambró de fusta sense calefacció, de dos metres per dos metres, que l’avi té en un raconet de la casa. Aquí, a l’hivern i a l’estiu, s’hi fa màgia. En una «cambra» atapeïda de cables elèctrics i de vàlvules, m’asseuré fent bondat al seu costat. Mentre connecta cables, solda i canvia vàlvules espatllades, junts esperem que arribi aquell moment: l’instant en què l’alè escanyat, el deliciós brunzit esmorteït de les interferències i el lleu caliu de l’electricitat revifen tots plegats en aquells esquelets morts de ràdios rescatades de l’extinció.

Al taulell de l’avi aquesta resurrecció és autèntica. El silenci absolut s’interromp i s’omple amb les veus llunyanes i crepitants dels predicadors dominicals, la xerrameca dels xarlatans, música de big band, rock-and-roll primerenc i radionovel·les. És el so del món exterior que malda per arribar-nos, que ens crida en el nostre poblet i, més endins, en el nostre univers hermètic del número 87 de Randolph Street. Un cop reviscolats, tots els articles seran venuts per cinc dòlars en els campaments de temporers que, quan arriba l’estiu, s’escampen pels conreus al llindar del nostre districte. Ja ve l’«home de les ràdios». Aquest és el malnom de l’avi entre el contingent fonamentalment negre que torna amb autobús cada temporada per encarregar-se de les collites al comtat rural de Monmouth. Pels camins de terra entre granges fins a les cabanes enretirades on perviuen condicions pròpies de la Gran Depressió, ma mare mena l’avi convalescent d’ictus a fer els seus negocis amb «els negres» en els seus campaments «de Mickey Mouse».[1] Un cop vaig anar-hi i em vaig escagarrinar en veure’m envoltat al capvespre per tot de negres amb cares colrades. Les relacions racials a Freehold, que mai no han estat exemplars, esclataran deu anys més tard en aldarulls i tirotejos, però, mentrestant, impera una calma tensa. Jo sóc senzillament el nét i protegit de l’«home de les ràdios», i sóc allà entre els seus clients amb qui la meva família s’escarrassa per sortir-se’n a fi de mes.

Nosaltres érem gairebé pobres, tot i que jo no hi pensava gaire. Anàvem vestits, menjàvem i teníem un sostre on dormir. Tenia amics, blancs i negres, que estaven pitjor. Els meus pares tenien feina, la mare de secretària en un bufet d’advocats i el pare a la Ford. La nostra casa era vella i aviat seria palesament decrèpita. Una estufa de querosè a la sala era tot el que hi havia per escalfar la casa sencera. Al pis de dalt, on la família dormia, t’aixecaves als matins d’hivern i el baf era ben visible. Un del meus primers records d’infantesa és l’olor de querosè i l’avi omplint el dipòsit del darrere de l’estufa. Tot allò que s’havia d’escalfar per cuinar-ho es feia en una cuina de carbó; de nen, disparava amb la pistola d’aigua al ferro roent dels fogons per veure com s’enfilava el vapor. Les cendres les trèiem per la porta del darrere cap a la «pila de la cendra». Jo tornava cada dia de jugar-hi tot emblanquit per les cendres grises del carbó. Teníem una nevera petita i un dels primers televisors del poble. En una vida anterior, abans de néixer, el meu avi havia estat l’amo de la botiga d’electrodomèstics Springsteen Brothers. Així que, quan va arribar la tele, ho va fer a casa abans que enlloc. La mare m’explicava que el veïns de l’illa s’aturaven per contemplar el nou miracle, per mirar en Milton Berle, la Kate Smith i el programa Your Hit Parade. Per veure lluitadors com Bruno Sammartino enfrontar-se a Haystacks Calhoun. Cap als sis anys, jo ja sabia tota la lletra sencera de la melodia del programa de la Kate Smith, «When the Moon Comes Over the Mountain».

En aquesta casa, per motius de primogenitura i atzar, jo era senyor, rei i messies tot d’un plegat. Com que era el seu primer nét, l’àvia se’m va arrapar com a substitut de la meva difunta tia Virgínia. Res no era fora del meu abast. Això suposava una llibertat tremenda per a un nen i jo m’hi vaig agafar amb totes les forces. Quan tenia cinc i sis anys, m’estava despert fins a les tres de la matinada i podia dormir fins a les tres de la tarda. Mirava la tele fins que s’acabava, i em quedava sol guaitant la carta d’ajust. Menjava el que volia i quan volia. Els meus pares i jo vam esdevenir parents llunyans, i la mare, en la seva confusió i desig de pau, em va cedir a l’imperi absolut de l’àvia. Com a petit i feble tirà, aviat em va semblar com si les regles només estiguessin fetes per a la resta del món, si més no fins que el pare arribava a casa. A la cuina, ell manava sorrut, com un monarca destronat pel seu propi primogènit a instàncies de sa mare. El desastre que era casa nostra i els meus propis poder i excentricitats ja tan aviat m’avergonyien i em torbaven. Era evident que el món es regia per unes altres normes, i els companys del barri se’n fotien obertament d’aquells hàbits. Adorava els meus privilegis, però sabia que tot plegat no estava bé.

Quan vaig tenir l’edat per anar a col·legi, el fet d’haver d’acoblar-me a un horari em va encendre una ràbia per dins que em va durar gairebé tots els anys d’escola. La mare sabia que ja feia temps que tocava fer bondat i, cosa que l’honora, va mirar de recuperar-me. Ens va treure de casa de l’àvia per anar a raure a una casa petita i estreta al núm. 39½ d’Institute Street. Sense aigua calenta, quatre habitacions diminutes, a quatre illes de casa dels avis. Aquí, la mare va mirar de fixar certs límits normals. Massa tard. En lloc de ser a quatre illes podria haver estat a un milió de quilòmetres. Jo treia foc pels queixals, per la ràbia i la pèrdua, i sempre que podia me’n tornava amb els avis. Aquella era la meva llar de veritat i jo els sentia com els meus veritables pares. No podia ni volia marxar-ne.

En aquells moments, a la casa dels avis ja només hi havia una estança habitable: la sala. La resta, abandonada i tapada amb cobertors, semblava a punt d’ensorrar-se. El lavabo, glacial i sacsejat pel vent, tenia la banyera espatllada, però s’hi podia anar de ventre. Els avis van passar ells mateixos a un estat de descurança i abandó que avui em causaria rebuig. Recordo la roba interior de l’àvia, tot just rentada però tacada encara, estesa als estenedors del pati del darrere, que m’espantava i avergonyia, símbol d’intimitats inconvenients, físiques i emocionals, que feien la casa del avis tan atabaladora i atractiva alhora. Sigui com vulgui, jo els estimava a ells i la casa. L’àvia dormia en un sofà gastat de molles amb mi acotxat al seu costat, mentre que l’avi tenia un catre a l’altra banda de la sala. I ja està. A això s’havia acabat reduint la meva infantesa libèrrima. Però era el que em calia per sentir-me a casa, segur i estimat.

L’opressiu poder hipnòtic d’aquella casa rònega i d’aquelles persones mai no m’abandonà. Encara avui la sovintejo en somnis, amb ganes de tornar-hi. Va ser un lloc on vaig sentir una seguretat absoluta, una llibertat sense entrebancs i un inoblidable, terrible, amor total. Això em va espatllar i em va formar alhora. Em va espatllar en el sentit que la resta de la meva vida he hagut de maldar per imposar-me límits que em permetessin gaudir d’una certa normalitat en les meves relacions. Em va formar en el sentit que em va aviar per sempre més en cerca d’un lloc «singular» propi, una fam viva que em vaig entestar a nodrir amb la meva música. Va ser un esforç desesperat, de tota una vida, per reconstruir al caliu de la memòria i la nostàlgia el meu temple de confort.

Per l’amor de la meva àvia vaig abandonar els meus pares, la meva germana i també el món en general. Aleshores, però, el meu món es va esfondrar. Els avis van emmalaltir, la família sencera es va traslladar de bell nou a una altra casa petita, al núm. 68 de South Street. Aviat naixeria la meva germana Pam, moriria l’avi i el càncer rosegaria l’àvia. La meva casa, el meu pati, el meu arbre, la meva terra, el meu terrer, el meu santuari foren condemnats i aquell solar acabà venut a l’Església catòlica de Santa Rosa de Lima per fer-hi un pàrquing.

TRES

L’ESGLÉSIA

Hi havia un circuit que podíem recórrer amb les bicis que ens duia al voltant de l’església i la rectoria i que tornava al llarg del convent, pel bonic passatge d’esvaïda pissarra blava de les monges. Les vores lleument aixecades de les llambordes provocaven vibracions fins al manillar que et comunicaven un ritme palpitant a les mans —pap-pap-pap-ap...— fins que tornaves a l’asfalt, i, en acabat, som-hi una altra vegada. Les tardes somortes les passàvem entrant i sortint del complex de Santa Rosa, on les monges ens renyaven des de les finestres perquè tornéssim a casa, i esquivant els gats de carrer que vagarejaven entre el soterrani de l’església i la sala de casa. L’avi, que ja no tenia gaire cosa a fer, passava l’estona fent l’aleta a aquelles bèsties al nostre pati del darrere. Era capaç d’acostar-se i amanyagar gats salvatges que mai no s’haurien apropat a cap altre ésser humà. De vegades ho pagava amb escreix, com el vespre que va arribar a casa amb una esgarrapada sangonosa de pam i mig, regal d’un gat que no en volia saber res.

Els gats vagarejaven d’ací d’allà entre casa nostra i l’església, tal com nosaltres ens deixàvem arrossegar fins a l’escola, a casa, a missa, de bell nou a l’escola, amb unes vides indestriablement lligades a la de l’església. D’entrada, els capellans i les monges no eren res més que cares cordials que s’acostaven al teu cotxet i et miraven de dalt, tot somrient com un misteri amable, però en arribar l’edat escolar vaig ser admès en els foscos passadissos de la comunió. Hi havia l’encens, els homes crucificats, el martiri del dogma après de memòria, les Estacions de la Creu els divendres (Déu n’hi do els deures!), els homes i dones de negre, el confessionari de cortina, la finestreta corredissa, l’ombrívol rostre del capellà i el recital de transgressions infantils. Quan penso en les hores que vaig passar mirant d’empescar-me una llista de pecats acceptables que pogués engegar... Havien de ser prou dolents per ser creïbles, però tampoc no gaire (el millor no havia arribat encara!). En tot cas, és que es podia haver pecat gaire quan era encara a segon de primària? Al capdavall, aquella mena de redempció a Santa Rosa de Lima del dilluns fins al diumenge no trigà a esgotar-me i a fer-me desitjar fotre el camp... desesperadament. Però, on? No hi ha res més. Visc aquí! Tots hi vivim, tota la meva tribu. Estem empantanegats en l’illa deserta d’aquesta cantonada, aplegats en la mateixa embarcació. Una embarcació que, segons m’han instruït els mestres de catequesi, s’està sempre al mar i en què la mort i el dia del judici són tan sols un repartiment de passatgers mentre el nostre vaixell navega d’una resclosa metafísica a una altra, a la deriva en sacra confusió.

Així doncs... em construeixo un altre món. És un món de resistència infantil, un món de rebuig passiu des de dins, la meva defensa contra «el sistema». És el rebuig d’un món on no se’m reconeix —atesos els criteris de l’àvia i els meus— per qui sóc jo: un reietó perdut, foragitat diàriament del seu regne d’habitacions. La casa de l’àvia! Per a aquests carallots, no sóc sinó un altre nen aviciat que no s’ajustarà a allò a què en última instància tots hem d’ajustar-nos: l’únic regne circumstancialment teista de... LES COSES COM SÓN! El problema és que jo no en sé res, de «les coses com són» i se me’n fot. Jo sóc de la terra exòtica de... LES COSES COM A MI M’AGRADEN. I és tot just carrer amunt. Pleguem d’una vegada i anem-nos-en a CASA!

Tant hi fa que ho desitgi o ho provi amb totes les forces, això de «les coses com són» se m’escapoleix. Vull encaixar-hi desesperadament, però el món que he creat amb la llibertat absoluta que em donen els avis m’ha tornat un rebel involuntari, un nano raret pària inadaptat i una mica neneta. Sóc emprenyador, estic alienat i sóc, socialment, un sense sostre... Tinc set anys.

Entre els companys de classe hi ha bàsicament bones persones. Alguns, però, són grollers, depredadors i bestiotes. És aquí on pateixo l’assetjament que tots els aspirants a estrella de rock han de sofrir i endurar en un silenci furibund, cru, humiliant; és allò de «repenjar-se en un reixat de filferro mentre el món gira al teu voltant, sense tu, rebutjat». La soledat del pati d’escola que serà benzina per al foc imminent. Aviat, tot això cremarà i el món es capgirarà i caurà de cul... encara no, però.

Les noies, d’altra banda, sorpreses de trobar entre elles el que sembla ser un somniador tímid i bonifaci, s’acosten al territori de l’àvia i comencen a tenir cura de mi. Em faig un petit harem que em corda les sabates, la jaqueta i es desfà en atencions per mi. Aquesta és una cosa que tots els nens de mames italianes sabem fer. Aquí el rebuig per part dels nois és una insígnia de sensibilitat que pot jugar-se com un as cobejat per gaudir dels avantatges de ser un nen friqui. És clar que, uns quants anys més tard, quan el sexe comenci a treure el nas, perdré el meu preuat estatus per esdevenir un altre agradós fiasco.

Els capellans i les monges són criatures de gran autoritat i d’un misteri sexual inesbrinable. Com a veïns meus de carn i ossos i com a pont nostre cap a la pròxima vida, són una influència persistent sobre la nostra existència quotidiana. Tant en la rutina diària com pel que fa al més enllà, són els guardians veïnals de les portes d’un món fosc i beatífic que temo i al qual vull entrar. És un món on tot el que tens perilla, un món ple de la desconeguda benedicció de la resurrecció, l’eternitat i els focs sens fi de la perdició, de martiris excitants, veladament eròtics, d’immaculades concepcions i de miracles. Un món on els homes es tornen déus i els déus, dimonis... i jo l’havia vist de veritat. Havia vist déus tornar-se dimonis a casa meva. Havia estat testimoni del que em va semblar sens dubte el rostre possessiu de Satan. Va ser el pobre pare destrossant la casa en un rampell d’ira alcohòlica en plena nit, que ens va fer escagarrinar a tots. Vaig sentir aquesta força de les tenebres que ens visitava com el perill físic, el caos emocional i la capacitat per no estimar del meu destarotat pare.

Als anys cinquanta, les monges de Santa Rosa no s’estaven de res. Un cop em van enviar de la meva classe de vuitè a una de primer per alguna falta. Em van entaforar rere un pupitre de primer curs i allí em van deixar podrint-me, però em vaig alegrar de tenir la tarda lliure. Aleshores vaig adonar-me del reflex a la paret d’un botó de puny metàl·lic i vaig resseguir, somiador, aquella llum que s’arrossegava més amunt de la finestra fins al sostre. En aquell moment, vaig sentir que la monja deia a un petit però fornit sicari assegut a primera fila: «Fes veure al nostre visitant què fem en aquesta classe als que no paren atenció». El jove estudiant es va adreçar cap a mi amb cara de pal i sense parpellejar em fa fotre una senyora bufetada. Mentre la plantofada ressonava per l’aula, no em creia el que acabava de passar; enrojolat, tremolenc i humiliat.

Abans d’acabar la primària ja m’havien hagut d’embenar els artells, m’havien estiregassat la corbata fins quasi escanyar-me, m’havien copejat el cap, tancat en un recambró fosc i ficat en un gran cubell d’escombraries tot dient que allò era casa meva. Tot plegat, les maneres acostumades d’una escola catòlica dels anys cinquanta. Sigui com vulgui, el regust amarg que va deixar-me em va alienar de la meva religió per sempre més.

Fins i tot si romanies físicament sa i estalvi a l’escola, el catolicisme t’acabava calant fins al moll dels ossos. Jo vaig ser escolanet. Em llevava en la sacra foscúria de les quatre de la matinada per afanyar-me pels carrers glacials, posar-me la sotana en la sagristia muda i acomplir el ritu en la terra firma personal de Déu, l’altar de Santa Rosa, on no s’admeten civils. Allà aspirava l’encens mentre ajudava el nostre rondinaire monsenyor de vuitanta anys davant d’una audiència captiva de parents, monges i pecadors matiners. Vaig resultar tan totxo pel que fa al lloc on calia posar-se i als meus estudis de llatí que el clergue em va engrapar per la casulla en una de les misses a les sis del matí i em va arrossegar de bocaterrosa a l’altar davant l’astorament de tots els presents. Aquella tarda, al pati, la meva mestra de cinquè, la germana Charles Marie, que havia presenciat el càstig, em va regalar una medalleta. Mai no he oblidat aquell gest d’afecte. Al llarg dels anys, com a estudiant de Santa Rosa, vaig acabar sentint la tensió corporal i emocional del catolicisme. El dia que vaig obtenir el graduat escolar vaig fugir de tot allò, prou, i em vaig dir a mi mateix que «mai més». Ja era lliure, lliure, lliure per fi... I m’ho vaig creure durant força temps. A mesura que em feia gran, però, la meva manera de pensar, de reaccionar, de comportar-me, observava certs trets característics. I vaig acabar comprenent, entre confós i penedit, allò d’«un cop catòlic, catòlic per sempre». De manera que vaig deixar d’enganyar-me. No acostumo a participar en la meva religió, però sé que en algun lloc, ben endins, encara formo part de l’equip.

Aquest era el món on vaig trobar les beceroles de la meva música. En el catolicisme hi havia la poesia, el perill i la foscor que reflectien la meva imaginació i el meu jo més íntim. Vaig trobar-hi una terra d’una gran bellesa, aspra, d’històries fantàstiques, de càstigs inimaginables i recompenses infinites. Es tractava d’un lloc gloriós i patètic en el qual encaixava o m’emmotllava bé, que m’ha acompanyat tota la vida com un somni despert. Així doncs, com a jove adult, vaig mirar de donar-hi sentit. Vaig tractar d’acceptar el seu repte, ja que hi ha ànimes que es poden perdre i un regne d’amor que pot es conquerir. Vaig amollar allò que havia absorbit d’entre les fumudes vides de la meva família, amics i veïns. Ho vaig convertir en alguna cosa que pogués comprendre, amb què pogués barallar-me, on fins i tot pogués trobar-hi fe. Per bé que soni estrany, mantinc una relació «personal» amb Jesús. Continua sent un dels meus pares, tot i que, com passa amb el meu propi pare, ja no crec en el seu poder diví. Crec fermament en el seu amor, la seva força per salvar... però no per condemnar. I ja n’hi ha prou d’aquest color.

Tal com jo ho veig, ens vam menjar la poma, i Adam, Eva, el rebel Jesús en la seva glòria i Satan formen tots part del pla de Déu per convertir-nos en homes i dones, per donar-nos els preciosos dons de la terra, la brutícia, la suor, la sang, el sexe, el pecat, la bondat, la llibertat, el captiveri, l’amor, la por, la vida i la mort... la nostra humanitat i un món nostre.

Sonen les campanes de l’església. El meu clan surt plegat de les cases i s’apressa carrer amunt. Algú es casa, s’ha mort o ha nascut. Ens arrenglerem a l’accés de l’església, esperant; la meva germana i jo recollim flors caigudes o arròs que han llançat per fer-ne un altre paquet en bosses de paper, amb què un altre dia ruixarem perfectes desconeguts. La mare està extasiada, amb la cara il·luminada. Música d’orgue, les portes de fusta de la nostra església s’obren per deixar passar els nuvis que surten de la cerimònia de noces. Sento que la mare sospira: «Oh, el vestit... quin vestit més bonic». Es llança el ram, el futur és revelat. La núvia i el seu heroi se’ls enduu una limusina negra, aquella de la qual baixes en començar la teva vida. L’altra s’està a la cantonada, esperant un altre dia en què portarà les llàgrimes i se t’endurà a fer el breu trajecte entre Throckmorton Street i el cementiri de Santa Rosa, als afores del poble. Allà, els diumenges de primavera, mentre visitem ossos, caixes i túmuls, la meva germana i jo correm i juguem alegrement entre les làpides. A l’església, la cerimònia s’ha acabat i agafo ma germana de la mà. Als nou o deu anys, ja hem vist tot això un munt de vegades. Arròs o flors, qui va qui ve, paradís o infern, aquí a la cantonada de Randolph i McClean, tot plegat forma part de la feina diària.

QUATRE

ELS

ITALIANS

Un rampell nuclear d’energia vessa constantment de les boquetes i els cossets de la Dora Kirby, l’Eda Urbellis i l’Adele Springsteen. La meva mare i les seves dues germanes han cridat, rigut, plorat i ballat al llarg del millor i el pitjor de la vida durant més de 260 anys, col·lectivament. La cosa mai no s’atura. La seva follia d’alt voltatge pròpia dels germans Marx voreja sempre un estat d’histèria a penes controlat. D’alguna manera això sembla haver-les fet no tan sols immortals, sinó victorioses. Encisades totes tres pels irlandesos, han sobreviscut als seus marits, a la guerra, a tragèdies, a la precarietat i han romàs indomables, invictes, fermes i crònicament optimistes. Són «LES MILLORS». Tres mini Muhammad Alis aguantant contra les cordes l’escomesa del món.

A la costa de Jersey, els italians i els irlandesos es troben i s’aparellen sovint. El poble costaner de Spring Lake es coneix localment com la «Riviera irlandesa». Aquí, qualsevol diumenge d’estiu podem trobar els pigallats de pell clara empassant cervesa i engolint llagosta davant les ones escumoses i les cases victorianes que encara aporten estil i solidesa a la seva comunitat. Uns quants quilòmetres al nord hi ha Long Branch, Nova Jersey, antiga llar d’Anthony «Little Pussy» Russo —el veí de la meva dona, Patty Scialfa, al districte de Deal— i base de la màfia al Jersey central. Les seves platges són plenes de belleses de pell d’oliva, de marits panxuts i d’aquest accent tancat dels meus germans i germanes italians, que plana en l’aire com fum de cigar. Una prova de càsting per als Soprano no hauria d’anar gaire més lluny.

El meu besavi l’anomenaven «l’holandès» i suposo que provenia d’alguns neerlandesos perduts que van tirar avall des de Nova Amsterdam sense saber on s’estaven ficant. Així doncs, nosaltres portem el cognom Springsteen, d’origen holandès, per bé que aquí, bàsicament, es barregen la sang irlandesa i la italiana. Per què? Abans dels mexicans i els afroamericans que feien les collites al comtat de Monmouth, ja hi havia italians als camps que, juntament amb els irlandesos, treballaven a les granges de cavalls. Fa poc vaig preguntar a la mare com era que totes havien acabat casant-se amb irlandesos. Em va dir: «Els italians eren massa manaires. I ja n’haviem tingut prou, d’allò. No volíem homes que ens anessin donant ordres». És clar que no. Si el que calia era manar, ja ho farien les nenes Zerilli, tot i que una mica d’amagatotis. La tia Eda em va dir: «El pare volia tres nois i li van sortir tres noies, així que ens va pujar com si fóssim homes». Suposo que això n’explica una part.

De nen, tornava esgotat de sopar a casa de la tia Dora, em xiulaven les orelles. N’hi havia prou que fos un sopar mig festiu i ja t’hi jugaves la vida. Et peixien fins a afartar-te, et cantaven i et cridaven fins a eixordar-te i ballaven amb tu fins a deixar-te fet pols. Ara, mentre s’endinsen sense manies en la norantena, la cosa segueix. D’on ve tot això? Quina és la font del seu optimisme i energia incessants? Quina força han xuclat dels planetes i filtrat pels seus ossets italians? Qui ho va iniciar tot plegat?

Es deia Anthony Alexander Andrew Zerilli. Va arribar als dotze anys a Amèrica al tombant del segle XX, des de Vico Equense, un poble a prop de Nàpols. Es va establir a San Francisco, més tard es va aviar cap a l’est, es va llicenciar al City College de Nova York i va fer-se advocat, amb despatx al núm. 303 del carrer 42 oest. Era el meu avi. Va servir tres anys a la marina, va tenir tres dones i va passar tres anys a la presó de Sing Sing per desfalc (presumptament li va tocar el rebre a compte d’un altre parent). A la fi, va anar a raure al capdamunt d’un turó verd i bonic d’Englishtown, Nova Jersey. Tenia calers. Tinc fotos de ma mare amb la família abillats de blanc immaculat a Newport, Rhode Island, als anys trenta. A la presó es va arruïnar. La meva àvia, que no hi tocava gaire, es va fer fonedissa a Brooklyn tot abandonant ma mare i les seves germanes, encara adolescents, que se’n van sortir totes soles a la granja on van fer-se grans.

De nen, aquesta granja modesta era per a mi la mansió del turó, una ciutadella de riquesa i cultura. L’avi tenia quadres bons. Col·leccionava art religiós, túniques i mobiliari antic. Tenia un piano a la sala. Viatjava, se’l veia mundà i una mica trinxa. Cabells grisos i grans bosses fosques sota els ulls marrons italians, era un home baixet amb un tro de veu de baríton, una veu que quan se t’adreçava t’infonia la por de Déu al cos. Sovint se’l veia al seu refugi, assegut com un vell príncep italià en una butaca que era un tron. La seva tercera dona, Fifi, seia fent ganxet a l’altre costat de la sala. Vestida de vint-i-un botó, maquillada i prou perfumada per fer-te caure de cul, cada cop que la visitava em plantificava un petonàs de pintallavis que m’escalfava la galta. Aleshores, des del tron es deixava sentir ell fent vibrar l’inicial «Br» fins a l’infinit, afegint una «a» emfàtica entremig, allargassant, més baixet, la «u», fins a pronunciar a penes, per fi, el «ce» final: «BAAAARRRRUUUUUUUUUCE... Passa cap aquí!». Després ja sabia què m’esperava. En una mà hi tenia un dòlar. Cada diumenge en rebia un, però me l’havia de guanyar. Havia de barallar-me amb el que feia l’altra mà: el «pessic de la mort». Mentre t’atansaves per agafar el dòlar, t’engrapava amb l’altra mà i et pessigava la galta entre el polze i l’artell de l’índex. Rebia, doncs, un pessic endimoniat que em feia llagrimejar, seguit d’un recargolament cap amunt i corregit, per fi, amb una estrebada cap avall. (Ja estic udolant de dolor.) Aleshores m’alliberava d’una ràpida i àgil bursada, enllà, per acabar fent petar els dits amb una riallada estrepitosa: « BAAAARRRRUUUUUUUUUCE... Què m’expliques?». I el dòlar.

En els sopars de diumenge entretenia la parentela cridant, manant i discutint els esdeveniments del dia amb el seu tro de veu. Era un espectacle. Alguns potser ho haurien trobat despòtic, però, per a mi, aquest homenot italià era un gegant. Hi havia alguna cosa que el feia imposant, important, aliè a la renitent tribu masculina nòmada i desorientada que poblava en bona mesura la resta de la meva vida. Era una força napolitana de la natura. Què hi feia, doncs, si de tant en tant es ficava en merders? El món n’era ple, de merders, i si volies res, frisaves per alguna cosa, valia més que et calcessis. Calia que fossis capaç de reclamar el que era teu i no deixar-ho perdre, perquè «ells» no t’ho donarien debades. Hauries d’arriscar-te... i pagar. El seu amor per la vida, la força de la seva presència, el seu engrescar-se cada dia i el domini sobre la família el convertia en una figura masculina única en la meva vida. Era estimulant, feia por, era teatral i un fatxenda que fanfarronejava sense fre... com una estrella de rock! Fora d’això, quan abandonaves la casa de dalt del turó, tan aviat com trepitjaves l’asfalt, en la meva família LES DONES COMANDAVEN EL MÓN! Deixaven que els homes es fessin la il·lusió que manaven ells, però n’hi havia prou d’observar una mica per veure que no hi tenien res a fer. Els irlandesos necessitaven la mamma. L’Anthony, dalt del seu turó, necessitava la Fifi, en aquest cas una mamma sexual. No és el mateix.

L’Anthony s’havia separat de l’Adelina Rosa, la seva primera dona d’un matrimoni arreglat, quan tenien vint anys i escaig. L’havien enviada als Estats Units com a núvia del vell món. Una noia de Sorrento. Va viure més de vuitanta anys als EUA i mai no va filar una frase sencera en anglès. Quan entraves a la seva habitació, t’endinsaves en la vella Itàlia. Els rosaris, les fragàncies, els articles religiosos, els edredons, la claror capvespral que reflectia un lloc i un temps diferents. Dissortadament, estic segur que amb l’Anthony va haver de fer el paper de «Mare de Déu» enfront de la resta d’amistançades.

La meva àvia va patir terriblement el divorci, mai no es va tornar a casar ni va tenir gaire res a veure amb el món en general. Ella i l’Anthony van trigar molt, molt temps a retrobar-se en una mateixa habitació. Ni en funerals, ni en noces, ni en altres reunions familiars. Cada diumenge després de missa, quan visitava la tia Dora, allí la trobava amb la seva gandalla i els seus xals, exòticament perfumada i cuinant delícies italianes. Sempre em saludava somrient, amb petons i abraçades, mormolant benediccions en italià. Aleshores, un dia, dalt del turó, va morir la Fifi.

Seixanta anys després del divorci, l’Anthony i l’Adelina es van aplegar novament. Seixanta anys més tard! Van viure junts a la «mansió» durant deu anys, fins a la mort de l’Anthony. Després de la mort de l’avi, als estius, me n’anava amb bicicleta des de Colts Neck fins a Englishtown per visitar-la. Normalment estava sola, i acostumàvem a asseure’ns a la cuina i xerrar en un poti-poti d’anglès esguerrat i d’italià. Deia que havia tornat amb el vell tan sols per protegir l’herència dels nois... potser sí. Va morir plàcidament i del tot «desperta» a l’edat de cent un anys, havent vist la invenció de l’automòbil i de l’avió, i també com l’home aterrava a la Lluna.

La casa del turó de l’Anthony i l’Adelina va romandre en un estat d’hibernació durant vint-i-cinc anys. Quan hi vaig tornar a entrar havent fet ja els cinquanta anys, era exactament com l’havia vista quan en tenia vuit. Per a les germanes... territori sacre. Finalment, el meu cosí Frank, el campió de jitterbug que em va ensenyar els primers acords de guitarra i el fill del qual, Frank Jr., va tocar amb mi a la gira de Sessions, s’hi va traslladar amb la família i va omplir la casa de nanos i cuina italiana altra vegada.

El poder del «pessic de la mort» ha estat transmès a la tia Dora, que n’ha desenvolupat la seva pròpia versió, «la clau funesta». Aquesta vella dama italiana de noranta anys i metre cinquanta d’alçada podria retorçar-te el coll fins a causar-te una lesió cervical irreversible o deixar fora de combat el mateix Randy «Macho Man» Savage si tingués la gosadia d’ajupir-se per rebre un petó. Per bé que ja no temo el «pessic de la mort», hi ha encara moltes nits, cap a quarts de nou, en què l’Anthony reviu... quan els llums de la sala s’apaguen, s’obre el teló de l’escenari i sento aquell llarg i arrossegat «BAAAARRRRUUUUUUUCE».

Feina, fe, família: aquest és el credo italià que ens van transmetre la mare i les seves germanes. El viuen. El creuen. Hi creuen fins i tot quan aquests mateixos principis els fallen cruelment. També el prediquen, però sense escarafalls, i estan convençudes que és tot el que tenim entre la vida, l’amor i el no-res que es cruspeix marits, fills, parents i amics. Hi ha una força, un temor i un goig desesperat en tot aquest esperit i ànima ferms, que es va vessar, és clar, en la meva feina. Els italians breguem fins a no poder més, seguim dempeus fins que les cames ens fan figa, assolim i aguantem fins a l’esgotament, ens movem, cridem i riem fins a la fi. Aquesta és la religió de les germanes Zerilli, de la qual estem agraïts diàriament, que se’ns va impartir amb les dures lliçons del Papa i per la gràcia de Déu.

SUMARI

PRÒLEG

LLIBRE I

U

DOS

TRES

QUATRE