reading

SUMARI

Presentació

1. El fonament

2. La veu de la revelació

3. L’encarnació

4. Les contradiccions

4.1. La infantesa espiritual

4.2. La pobresa

4.3. La castedat

4.4. L’obediència

4.5. La negació d’un mateix

5. Fer arrels en la Trinitat

5.1. Arrelar en l’Esperit

5.2. Arrelar en la veritat

5.3. Arrelar en Jesús

6. Els testimonis

6.1. La Mare de Déu i sant Joan

6.2. Els Evangelis

6.3. L’Església

7. Crist donant-se és l’Església

8. El banquet amagat

PRESENTACIÓ

La finalitat de les paraules que llegireu en aquest llibre és pastoral. Això que pot semblar una declaració de principis, i que de fet ho és, ho dic tot just començar perquè observo que hi ha una tendència a prendre el relat cristià com un relat més o menys interessant que tindria alguna relació amb la veritat però que no és la veritat mateixa, és a dir, que no és una veritat que tingui la força d’arrossegar tot l’enteniment, tota la capacitat de conèixer i d’estimar i que pugui comprometre tot l’ésser humà.

Però, què vol dir «finalitat pastoral»? Vol dir que les paraules que llegireu van encaminades a intentar retornar humilment la versemblança original d’aquest relat, de restablir-ne la relació amb l’origen. En primer lloc, perquè aquest relat s’ho mereix, però també perquè aquest relat és la veritat mateixa en sentit ple i, finalment, perquè, com acabem de dir, és un relat capaç d’engatjar la persona amb contundència i generositat absolutes.

Tot acte pastoral porta implícit un reconeixement envers allò que prèviament li ha estat donat, que és una veritat tan poderosa que l’ha estirat no només com ho faria una ideologia o com quan diem «que bonic seria si fos veritat».

La Trinitat no té res de teòric ni és cap joc d’idees per a experts: és una necessitat per a tothom qui vulgui trobar sentit a la vida. I tot allò que és pastoral també és sinònim d’indicar el camí o el sentit fins i tot en les coses més petites.

Fixem-nos com aquest relat mai no parla en condicional, «com si fos» veritat, perquè en essència és, com els temps verbals, un imperatiu i un present. Si la veritat fos una persona que ara entrés per la porta, probablement ens diria alguna cosa semblant a aquesta: «No em mireu més com si jo estigués fora de vosaltres. Sigueu vosaltres també la veritat!».

No, no són boniques les històries de la Bíblia, no són simplement boniques o interessants o profundes, perquè estem parlant de la veritat mateixa i no de textos religiosos sobre la veritat.

Per això és tan important la tasca de restablir la connexió que massa sovint perdem. La necessitat d’aquesta connexió i d’aquesta unió de tot amb tot queda molt ben explicada quan Jesús, després de ressuscitar, li diu a Magdalena:

Deixa’m anar, no m’entretinguis que encara no he pujat al Pare. Ves a trobar els meus germans i digues-los: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu». (Jn 20)

Jesús ens cristifica tal com ell es divinitza de manera contínua pel Pare per tal que la seva ascensió al cel sigui completa ja que, efectivament, contemplem aquest entretenir-se del Senyor amb Pere, Joan i Magdalena com la manera que té Jesús de fer Pare nostre el seu Pare i Déu nostre el seu Déu i la Pasqua és això: la manera –no una manera– que Crist fa que el seu Pare sigui el nostre pare.

Sant Pau subratlla el gran carisma i el gran zel amb el qual actua la pastoralitat. Podríem dir que parla d’una «pastoralitat paternal»:

En la vostra vida de cristians podríeu tenir tutors a milers, però no teniu molts pares: sóc jo qui, en anunciar-vos l’Evangeli, us vaig engendrar en Jesucrist. (1C 4)

Jesús ens engendra i arrela en la Trinitat perquè el fonament és actiu, és acció, és la mateixa actio Christi parlant i ungint.

Sempre hi ha aquesta convivència activa i anterior a tots els temps del Pare, el Fill i de l’Esperit amb nosaltres. No és una Trinitat tan sols per a ella mateixa. Ho és amb i per a nosaltres. Nosaltres som el seu perquè. Tot i que en parlarem més endavant, això m’agradaria dir-ho amb totes les forces, ja que ens mou a actuar.

A més de les dimensions cognitiva i ètica, hi ha en Jesús una altra dimensió. Jesús troba una altra cosa, a més de l’ètica, la filosofia o la religió, i és allò que és viu i actiu. Mostra que hi ha una cosa més important que el coneixement o l’ètica, que és la vivència, el fet d’estar en la vida, de romandre-hi. Aquesta afirmació que Jesús fa de la vida comporta un sortir del món: sortir-ne amb el dejuni, sortir-ne envers altri amb l’almoina i sortir-ne envers Déu amb la pregària. Si tenim aquestes tres riqueses interiors, sempre ho veurem tot molt clar.

Sant Agustí diu que el dejuni i l’almoina són dues ales que donen impuls a la pregària per arribar a Déu. Afirma que d’aquesta manera la nostra pregària, feta amb humilitat i caritat, amb dejuni i almoina, amb temprança i perdó, donant coses bones i no tornant les dolentes, allunyant-se del mal i fent el bé, aquesta pregària cerca i aconsegueix la pau, i amb les ales d’aquests tres actes anagògics per excel·lència* –l’oració, l’almoina i el dejuni– la nostra pregària vola segura i àgil fins al cel, on Crist, la nostra pau, ens ha precedit.

Tot això recolza sobre el valor de la paraula de veritat que és Jesús, i s’experimenta en la unció. «Ser ungit de veritat» vol dir que alguna cosa acaba de davallar en nosaltres per fer-se interior nostre de tal manera que esdevé una sola cosa amb nosaltres. Crist, en grec, significa «ungit». Això vol dir que abans de tots els temps a ell ja l’havia ungit el Pare amb qui era unum però que amb aquesta fracció que ell fa d’ell mateix pot esdevenir per a nosaltres un do, i en aquest regal hi ha el misteri de la creu que tot ho trasbalsa: entremig de Jesús i nosaltres i entremig de Jesús i el Pare.

El camí entremig de la creu porta a la plenitud de l’unum –Pare i Fill en un mateix Esperit– i restableix la nostra relació amb aquest fonament que no és més que una relació amorosa que desitja ser compartida per nosaltres.

Sant Pere, en la seva primera carta, explica perfectament què vol dir restablir aquesta relació amb el fonament. No és altra cosa que pasturar:

Als ancians que presideixen la vostra comunitat i que són entre vosaltres, jo, que sóc ancià amb ells i testimoni dels sofriments de Crist, i que amb ells he de compartir la glòria que està a punt de revelar-se, els faig aquesta recomanació: pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell no pas per obligació, sinó de bon grat, per amor a Déu; no amb afany de lucre, sinó generosament; no com els qui regeixen despòticament les hisendes, sinó fent-vos models del ramat. Així, quan apareixerà el cap dels pastors, rebreu la corona immarcescible de la glòria.

* Vegeu la nota de la pàgina 9.

1
EL FONAMENT

Qui té la fe afirma la transcendència, i la transcendència és pensar que amb la vida corrent tenim al mateix temps el fonament trinitari que és la font de la transcendència: amb la vida corrent estem convivint amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

Això ho expressa sant Joan en la seva primera carta utilitzant diverses vegades la paraula unció:

Fills meus, som a l’hora darrera. Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit que heu rebut del qui és sant i tots teniu el coneixement. No us escric per dir-vos que desconeixeu la veritat, sinó per dir-vos que la coneixeu.

Heu de mantenir allò que heu sentit des del principi. Si ho manteniu, també vosaltres us mantindreu tant en el Fill com en el Pare. I aquesta és la promesa que ell ens ha fet: la vida eterna.

Sé que conserveu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instrueixi. La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat i no menteix.

Sant Joan parla de l’origen que és el Pare i de la doble unció amb la qual el Pare ens beneeix: les uncions del Fill i de l’Esperit, i això és essencial. Aquest és l’obsequi que surt de les entranyes de Déu i que arriba a les nostres omplint-nos de vida eterna. Aquí hi ha el fonament de totes les coses, perquè vol dir que tant en el principi com en el final, hi trobem, al mateix temps, el Pare fent-nos incessantment aquests dos grans regals: la unció del Fill que ens porta a la veritat i la unció de l’Esperit que ens fa conèixer i estimar. Això no és res exterior o aliè a mi, això m’implica i això s’ha de dir de manera forta, i no hi ha paraules més simples per fer-ho.

Aquest coneixement i aquesta estimació que són dues paraules, tractant-se de Déu en són una de sola. I ho són de manera inexpressable. Aquí hi ha el gran misteri de la Trinitat. La unitat de Déu no és «unitària»: és trinitària i compatible amb la convivència. No és soledat. Déu no és un ser solitari sinó que conviu constantment «amb ell mateix» com conviuen en la icona els tres àngels de Rublev en la unitat de la seva pericoresi, que els manté junts com si a cada moment acabessin d’arribar de la soledat a la convivència.

Amb aquest regal que se’ns fa des del principi, al mateix temps també ens són donades dues coses en contrast: d’una banda tenim l’origen que és el Pare i aquest doble regal que ens fa –la unció del Fill i la unció de l’Esperit– i de l’altra tenim la vida ordinària quan, per exemple, aquesta vida ens demana que anem a ajudar corrents a una persona que ho necessita.

En el relat de sant Lluc, el contrast entre el fonament trinitari i la noia de poble amb la seva vida de cada dia que és Maria és admirable, entre d’altres raons perquè fa palesa la inseparabilitat de Maria amb el fonament trinitari quan rep la notícia que serà la Mare de Déu però també quan es posa en camí fent cas de la crida d’algú que la necessita.

Déu mateix és present en la decisió de Maria d’anar a veure Elisabet i per això no podem titllar tan sols de devocional el fet que en el nostre dia a dia vulguem ajuntar tan sovint revelació i vida quotidiana, i és que Maria abans de tots els temps ja era el pla i el designi de Déu per a totes les criatures humanes. Aquesta és la petita bona notícia que mirarem de donar en aquest llibre.

Maria entra a casa de Zacaries i quan Elisabet obre la boca, ens trobem amb un canvi d’escenari inesperat, perquè és la mateixa vida, des del més pregon de les entranyes, que parla. Escoltem sant Lluc:

Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «(1.) Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! (2.) Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? (3.) Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. (4.) Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!».

La vida conté salutació i adoració: «Ets beneïda tu i el fruit de les teves entranyes». La vida conté humilitat: «Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?». La vida conté alegria: «L’infant ha saltat de joia dins les meves entranyes». La vida conté fe: «Feliç tu que has cregut». Hi ha adoració, alegria, humilitat i fe en aquesta salutació d’Elisabet a Maria, perquè amb la seva vida tan a tocar de la revelació trinitària de Déu hi trobem la vida cristiana en tot el seu conjunt.

El creient veu que la base de la seva fe és la revelació de Déu en la qual el Pare és l’origen donador, i el Fill i l’Esperit Sant són les uncions d’aquest gran regal que és el Pare donant-se incessantment.