Conseqüències de la guerra. (Fotografies de l’arxiu de Joan Serra i Saún d’autor desconegut).

Lola Salmerón

Territori ferit

Records de mon iaio en temps de guerra

Aquest llibre vol recuperar dos dels meus primers treballs,des de la terra de les meves arrels, intentant explicar,mitjançant dos relats breus, la realitat d’una època fosca, que va ferir un territori, i en el qual encara podem sentir el dolor.

Agrair al meu amic Joan Serra la seva gran implicaciói la cessió desinteressada del seu fons fotogràfic. Donar a conèixer aquesta història bé mereix un llibre.

– Lola Salmerón Galí

Títol original: Territori Ferit

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública
o transformació d'aquesta obra solament pot ser realitzada amb l'autorització
dels seus titulars, excepte l'excepció prevista per la llei. Dirigeixi's a l'editor
si necessita fotocopiar o digitalitzar algun fragment d'aquesta obra.

ISBN: 978-84-948140-3-7

www.loslibrosdelola.es

Introducció

Encara al meu pensament rebrota de quan de petit, i el cotxe de línia tenia parada a peu de carretera al poble de Corbera d’Ebre, en un silenci impropi de nen, la mirada per la finestreta d’aquell vell «Hispano Suïssa» de color groc per més detall, que feia el trajecte de Batea fins l’estació de Móra la Nova per agafar el tren. Era d’una tristor extraordinària, contemplar tantes cases en ruïna a dalt el turó, anomenat «la Montera», on la vida havia desaparegut.

Cases sense teulada, les bigues que havien cedit mostraven la nuesa d’aquelles parets que havien estat la llar dels seus habitants, on encara en restava a la paret, algun quadre mal penjat a punt de caure, torçat, així com un armari en portes obertes, que contenia objectes de la llar, abandonades a la seva sort, i del balcó, alguna resta a l’aire miraculosament sostinguda, de la reixa de ferro forjat, en altres temps fent la funció de barana.

Corbera d’Ebre antiga, arrasada per les bombes

Aquells minuts de parada del BUS, on la gent s’afanyava en carregar les maletes i farcells per pujar al tren amb diferents destinacions de la terra catalana. Una fugida obligada plena de sentiment i tristor, com en temps de la Bíblia, buscant una perspectiva de futur. Era el destí de molta gent de Corbera que mai més tornaria al poble que la va veure néixer, com en tants altres pobles de la Terra Alta, per no citar-ne un per un.

Els pares ho havien explicat infinitat de vegades, ambdós havien estat mestres a Corbera, però res incomparable com la visió en temps real de la petjada de la guerra davant els propis ulls. Aquell silenci es transformava en pensament tot just arrencar de nou el motor del cotxe de línia, amb una barreja imaginativa del patiment, el soroll de les bombes, com queien les cases, la desesperació de la gent, nens de la meva edat, perduts entre les runes buscant als pares, als familiars, als amics... Aquella fantasia per a mi era com una tortura feta realitat, la qual quedava truncada de sobte en arribar a l’estació de Móra, i veure aquelles grandioses màquines de tren de vapor, que treien fum pels quatre costats i era tot un espectacle contemplar-les.