Toni Batllori
Dibuixa’m una patata
(el que he après fent de ninotaire)
Una cosa porta l’altra
A totes les àvies, especialment a ‘l’àvia jove’
Índex
Portadilla
Dedicatòria
Índex
Introducció
Capítol 1
Patata i ratlla sobre el pla
Capítol 2
Hi ha una patata volant al costat de la meva taula
Capítol 3
Ou ferrat amb patates fregides
Capítol 4
Patata de sofà
Capítol 5
No siguis patata!
Capítol 6
Pesa més que un sac de patates
Capítol 7
Patates de colors en blanc i negre
Annex
El cultiu de la patata
Epíleg
Sobre l’autor
Sobre l’obra
Crédits
Introducció
La veritat és que mai ningú no m’ho ha demanat, que li dibuixi una patata.
I això que, com tots els dibuixants, he fet un munt de dibuixos sol·licitats al llarg de la meva vida. Suposo que és normal; la gent vol una cosa formalment més sofisticada si té a mà un dibuixant professional.
Quan parlo de patata em refereixo a la primera forma tancada que aprenem a dibuixar. Una rodona boteruda que de petits ens serveix per representar-ho gairebé tot. Una forma essencial a l’abast de tothom, tingui l’edat i l’habilitat que tingui.
L’he triat com a protagonista del llibre per aquesta qualitat de forma primigènia i pel seu punt irreverent. A ningú se li acudirà, després de llegir el títol, Dibuixa’m una patata, pensar que té a les mans un mètode seriós per aprendre a dibuixar ni tampoc un llibre d’autoajuda.
El concepte patata a més a més permet un marge d’error que et fa valent. “Això no és un curs de dibuix, és un discurs amb dibuixos”, dius convençut.
Feia anys que buscava la manera d’explicar coses que he après fent de ninotaire que em semblen interessants, però no hi havia manera de lligar-les. Fins que vaig trobar la patata.
Capítol 1
Patata i ratlla
sobre el pla
El paper és el pla.
De moment és en blanc. Tot és possible encara.
Sembla que hi hagi una boira espessa que no deixa veure res.
Però només cal fer-hi un punt i comencen a passar coses: ve algú.
Els punts són molt agraïts, no costen gens de fer i poden representar pràcticament el que es vulgui. Sempre de lluny, això sí –una puça en un llençol, un cotxe al mig del desert vist des d’un avió, un meteorit de cinc quilòmetres de diàmetre acostant-se a la Terra...–.
Si n’hi ha molts poden ser formigues, persones, grans de sorra, estels, bacteris, pigues...
(Grans de sorra que aixeca el vent)
Aquests mateixos punts en negatiu es converteixen en estels d’un magnífic cel de nit del desert.
Pel que fa al dibuix, el desert s’assembla força a la boira; no cal dibuixar gaire, només la ratlla de l’horitzó.
Una ratlla és com un fil, sobretot és longitud.
Si es fa amb regle és un fil tibant i, si no, senzillament un fil, que pot ser més o menys llarg i estar més o menys enredat (com una trama de corrupció o el fil del ganxet de l’àvia).
Amb trossets curts de ratlla posats paral·lels es fa la pluja. Un plugim o un xàfec, segons la quantitat, la llargada i la proximitat de les ratlles.
Una ratlla també pot fer que les coses es moguin.
I, convenientment domesticada, serveix per escriure.
