Correcció: Isabel Casadevall – isabel@tractradu.com

Disseny i Maquetació: Jorge Herreros – hola@jorgeherreros.com

© Boira Editorial (d'aquesta edició)

www.boiraeditorial.com

info@boiraeditorial.com

© Text: Daniel Gabarró i Jaume López

Primera edició: novembre de 2019

ISBN: 978-84-16680-81-8

 

 

 

A totes les persones que es van atrevir a liderar canvis
i a fer seves noves mirades.

Gràcies a elles hem avançat.

Biografia dels autors

La missió de Daniel Gabarró és inspirar, acompanyar i transformar conscientment les persones, les empreses i les organitzacions per arribar a viure en plenitud, lliures i feliços.

Imparteix cursos, conferències i tallers en la línia d'Antonio Blay, Anthony de Mello i Gerardo Schmedling, partint sempre de la seva pròpia experiència personal.

Professionalment és empresari, llicenciat en humanitats, expert en PNL (programació neurolingüística), diplomat en direcció i organització d'empreses, psicopedagog i diplomat en magisteri amb cinc especialitats diferents reconegudes. Exprofessor de la Universitat de Lleida i de la Universitat Ramon Llull.

Habitualment col·labora en diversos mitjans de comunicació, ràdio, premsa i televisió, com L'ofici de viure de Catalunya Ràdio, on ofereix eines d'autoconeixement per viure amb més consciència.

Entre els seus llibres destaquen: Temps difícils, accions sàvies, Lideratge conscient, 21 creences que ens amarguen la vida, 7 eines de l'amor, Revolució sense enemics.

El seu web és www.danielgabarro.cat

En Jaume López és professor associat de Ciència Política i epistemologia de les ciències socials a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI). També és consultor a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Doctor en Ciència Política per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Filosofia de les Ciències Socials per la London School of Economics and Political Science. També és Màster en Realització de Documentals per l’Escola de Cinematografia i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC).

S'ha especialitzat en l'estudi de l’acció col·lectiva, la innovació democràtica, el dret a l'autodeterminació i el dret a decidir, i l’epistemologia de les ciències socials. Li entusiasma la transferència de coneixement i col·labora en diversos mitjans (Ara, Ser Catalunya). Ha participat en diversos projectes audiovisuals, sobretot a través de la productora Más Allá Films.

Autor, entre d’altres, dels estudis i llibres: Análisis de experiencias de democracia directa en el ámbito internacional, Noves estatalitats i processos de sobirania, Qualitat democràtica per a un nou Estat, Revolució sense enemics, Referéndums. Una inmersión rápida, Els processos constituents al món. Experiències internacionals en democràcia deliberativa, Derecho a decidir. Teoría y práctica de un nuevo derecho, El derecho a decidir. La vía catalana.

Més informació a: www.jaumelopez.cat

Pròleg.
Per què hem escrit aquest llibre?

Hi ha claus analítiques que resulten molt eficaces per entendre, transformar i millorar el món. Sens dubte, tenir presents l’eix socioeconòmic o l’eix del gènere a l’hora d’elaborar polítiques públiques no només es fa avui imprescindible, sinó que d’això en depenen, en gran mesura, les seves probabilitats d’èxit.

Tenir-los en compte ha beneficiat moltes persones perquè han facilitat una anàlisi més acurada de la realitat i una acció més efectiva.

Escrivim aquest llibre amb la voluntat d’influir en moltes persones.

Volem contribuir a millorar les polítiques públiques, que afecten milers de persones i que busquen millorar les seves vides a fi que siguin més eficaces. Ens agradaria que les seves probabilitats d’èxit fossin superiors.

Ho fem presentant una nova clau d'anàlisi de la realitat social: l’eix de les cosmovisions socials.

Guardar-nos aquesta informació, no compartir-la, i no publicar aquest llibre seria perdre la possibilitat d’intentar ser útils a molta gent.

Precisament per aquest motiu, l’hem escrit amb un llenguatge senzill i accessible. També la presentació en paràgrafs curts, no gaire habitual, vol afavorir la seva comprensió, tot destacant-ne les idees claus i evitant els embolcalls literaris innecessaris per tal que es faci evident la interconnexió dels arguments que presentem.

Amb les pàgines següents, volem contribuir a beneficiar molta gent, tan bon punt aquest nou eix s’incorpori en la visió habitual de la ciutadania en general i, en especial, en el dia a dia de les administracions públiques, les associacions, les fundacions, les ONGs... Perquè aquesta clau connecta allò que és col·lectiu amb allò que és individual.

Introducció. De què
et pot servir llegir aquest llibre?

Avui ningú se sorprèn quan es pren la renda per càpita com un dels principals indicadors de fenòmens com el fracàs escolar, el tipus de consum i oci, o l’esperança de vida i el tipus de malalties que pateixen els ciutadans. No és possible dissenyar polítiques públiques sense tenir en compte l’existència de diferents classes socials.

Els índexs de pobresa, desigualtat econòmica i distribució de la renda no només són una peça clau per explicar la realitat social, sinó que resulta imprescindible tenir-los en compte per a aconseguir incidir en la transformació social amb garanties d’èxit.

Igual passa amb altres eixos fonamentals per entendre el que passa a les nostres societats i incidir-hi. Per exemple, el gènere. Descobrir que les dones que ocupen càrrecs directius a les grans empreses són només un 16% i, alhora, presenten una bretxa salarial d'un 13% menys de sou de mitjana que els homes a les mateixes feines1, o que de cada 10 assassinats per temes vinculats al gènere quasi 9 són patits per dones2, o que els nois tenen una taxa d'abandonament escolar un 57% superior al de les noies3 o, per posar un últim exemple poc tingut en compte, que per cada 92 homes a presó, hi ha 8 dones4...

En el camp de la política, l’eix esquerra-dreta també sorgeix com un d’aquests eixos vertebradors, de gran utilitat per la quantitat d’informació que sintetitzen i les seves implicacions pràctiques a l’hora d’incidir en la realitat sociopolítica. Sense el mapa que ofereixen seria, sens dubte, més difícil guiar-se en el món sociopolític.

En aquest llibre volem presentar un nou eix que pensem que gaudeix d’una potència explicativa i predictiva similar, o potser superior, als anteriors: l’eix de les cosmovisions socials.

Aquesta és la peça que faltava. Una perspectiva nova i que, unida a les anteriors, ens hauria de permetre anàlisis més profundes i realistes, més coincidents amb la realitat, i així facilitar que les polítiques que volen incidir sobre aquesta realitat tinguin més garanties d’èxit.

Si tenir en compte la classe social és imprescindible, si tenir en compte el gènere és un pas endavant, volem mostrar que tenir en compte les cosmovisions socials no és menys important. Al contrari, algunes informacions que vehiculem amb eixos com el d’esquerra-dreta fins i tot podrien superar-se, o clarificar-se, tenint en compte les diferents preconcepcions de la ciutadania i el seu nivell de desenvolupament integral.

Aquest és el segon aspecte que voldríem remarcar. Aquest llibre neix de la necessitat de connectar el món de la política, de l’esfera pública, col·lectiva, amb la de l’individu, la seva psique i el seu desenvolupament moral. És el que anomenem el desenvolupament integral de la ciutadania.

Fa unes dècades la política es va revolucionar al plantejar que “allò que és personal és polític”. Es reconeixia que calia tenir en compte també aspectes que s’havien reclòs en l’àmbit privat o de la família per poder seguir avançant cap a societats més justes i desenvolupades. Van emergir noves eines per millorar la igualtat entre els homes i les dones, o la defensa dels drets i les llibertats associades a la identitat de gènere o a l’orientació sexual.

En aquest llibre plantegem la importància d’ajudar les persones perquè avancin en el seu desenvolupament, i així contribuir també en el canvi social: l’evolució de les persones és la millor via de transformar en profunditat les societats.

Els reptes globals que tenim al davant al segle XXI fan encara més imprescindible aquesta evolució per aconseguir una ciutadania capaç de pensar globalment, connectant els reptes sociopolítics més propers i locals amb els del conjunt de la humanitat.

Aquest llibre és una proposta i alhora una invitació al debat. A debatre sobre les virtuts i els límits de l’eix de les cosmovisions. A debatre sobre les seves possibles aplicacions, que nosaltres considerem múltiples.

Creiem que, un cop conegut, l’eix de les cosmovisions socials se t’apareixerà, lector, lectora, com una eina imprescindible, amb la qual ja no tornaràs a analitzar com fins ara temes com la cohesió social, l’ecologia, la seguretat, la diversitat, la immigració, la violència de gènere, els populismes, la crisi de la democràcia, etc.

 

 

 

Notas

 

1.
Connectant l’àmbit individual amb l’esfera política

Hi ha problemes sociopolítics que semblen irresolubles. Ens deixen desconcertats, o apàtics. També indignats

Només cal obrir un diari o mirar un telenotícies per constatar els reptes que com a societat ens preocupen. N’hi haurà prou citant-ne alguns: insolidaritat i comportaments xenòfobs, fracàs escolar i abandonament prematur dels estudis de molts joves, comportaments masclistes i violència de gènere, gent que no recicla i malbarata energia sense cap consciència, dificultats per aconseguir una major cohesió social... Tots aquests reptes tenen una dimensió col·lectiva evident, el que fa que els situem en l’àmbit de la política.

Alguns d’aquests reptes o problemàtiques sociopolítiques són de tota la vida, tot i que podríem dir que s’han aguditzat en les darreres dècades per l’impacte de la globalització. És el cas, per exemple, de la gestió de la immigració i els comportaments xenòfobs.

N'hi ha d’altres que semblen nous (encara que potser no ho siguin tant com sembla a vegades) o han pres unes noves formes que ens fa més difícil el seu abordatge, fins i tot la seva comprensió i la de les seves causes. Ens fan pensar que no disposem d’eines, que suposem que haurien de ser també noves, per donar-los una resposta. Per exemple:

• el canvi climàtic

• l'auge del populisme

• l'enfrontament continuat a la política en lloc d'una predisposició al diàleg i a una política de qualitat

• l'emocionalitat en el discurs polític

• la nova emergència de posicions moralment conservadores que semblaven pertànyer a d’altres temps (neofeixismes, discursos antifeministes, supremacistes...)

• la utilització de les falses notícies o fake news i d'un llenguatge provocador i políticament incorrecte amb total intencionalitat

Què tenen en comú la majoria d'aquestes qüestions, més enllà de formar part de l'agenda pública, acaparar molta atenció dels mitjans i generar preocupació en la ciutadania?

Que semblen irresolubles o de difícil tractament.

Alhora, són problemàtiques “de fons”, que no se solucionen amb una intervenció puntual.

Sovint se les s'associa a “problemes estructurals”, de difícil gestió i solució, especialment en el termini d'una única legislatura política.

Naturalment, aquesta situació fa que s'acabin “normalitzant”, com si formessin part del paisatge social de fons, sobre el qual la política té poca incidència. O, més encara, com si formessin part del que s'ha d'assumir com “la normalitat” de les nostres societats del segle XXI.

La resposta individual que acostuma a generar aquesta percepció bascula entre el desconcert, l’apatia i la indignació.

El desconcert ens deixa sense capacitat d’anàlisi ni resposta, el que sovint porta a l’apatia, ja sigui com a reacció passiva (“no ho entenc”, “no hi puc fer res”), o com a reacció activa (“no penso votar”, “no val la pena implicar-se per mirar d’arreglar-ho; no té solució”). Sovint aquestes actituds poden derivar cap a una indignació difícil de canalitzar.

La suma de tot plegat ens aboca a un pessimisme global, a una sensació de retrocés, acompanyada de visions apocalíptiques sobre el futur: “el món s’ha tornat boig!”.

“Com és possible?!” “Què està passant?!”

Per donar resposta a aquestes preguntes ens cal connectar el desenvolupament humà individual amb el desenvolupament social o col·lectiu. Adonar-nos que si les persones individuals són les que generen aquests conflictes ens cal una acció adreçada als individus que tindrà conseqüències col·lectives. Just d'això en parlem a continuació.

El que és personal és social:
la dimensió sempre ignorada

Moltes vegades s’insisteix en el fet que molts d’aquests problemes requereixen, per a la seva solució, un canvi de model social només accessible a través de grans canvis sistèmics, globals, on el paper de l’individu queda en un segon pla.

A més, algunes ciències socials tendeixen a subratllar els aspectes més contextuals i sistèmics en les seves anàlisis i la seva recerca de solucions (institucions, estructures...). Ambdues consideracions tendeixen a reforçar l’apatia, fins i tot donant-li una certa coartada “d’alt nivell intel·lectual”.

És evident que hi ha elements que necessàriament s’escapen de qualsevol abordatge individual perquè requereixen una actuació col·lectiva, coordinada i fruit d’una iniciativa conjunta de gran abast. Tanmateix, hi ha diverses consideracions que ens permeten subratllar l'evident connexió entre l’individu i l’àmbit sociopolític.

Per un costat, és un fet que qualsevol individu té al seu abast canviar el seu entorn més immediat i això, poc o molt, pot tenir un impacte sobre els altres. Un granet de sorra, si es multiplica per milers, té, naturalment, un impacte col·lectiu, de baix a dalt.

Igualment, és evident que qualsevol societat està formada fonamentalment per individus. Tanmateix, a aquest fet inqüestionable sovint no li prestem l’atenció que es mereix des de l’àmbit de la política a l’hora de fer front a tots els reptes que abans comentàvem. Sovint estem molt més acostumats a prestar atenció només a allò que té una dimensió col·lectiva: partits, grups, interessos corporatius, territorials, etc.

És a dir, gairebé sempre treballem des d'una perspectiva de dalt a baix.

Però el que també és evident és que qualsevol acció política que es vulgui fer s'adreça a un conjunt de persones, d’individus, i l’impacte i l’èxit d'aquesta depèn de com aquests individus són tractats i la fan seva. En definitiva, en la mesura que connecti allò que és polític amb l’àmbit més personal i individual.

No hem d’oblidar mai que les problemàtiques de les quals parlàvem abans tenen, com a mínim, una dimensió individual: són els individus qui les generen, protagonitzen i pateixen.

Cal subratllar aquesta connexió sovint ignorada, o menyspreada, que ens dificulta, d’entrada, reconèixer que moltes d’aquestes problemàtiques tenen unes arrels comunes. Fins i tot –com veurem més endavant– que, en molts casos, puguem considerar-les com a manifestacions diverses, o símptomes, d'una mateixa situació.

I quina és aquesta arrel comuna? Encara que el seu impacte és evidentment social, una part important dels seus fonaments ens han passat desapercebuts i no els tenim presents políticament. De fet, aquests fonaments tenen molt a veure amb el nivell de desenvolupament humà en dimensions com l'ètica i els valors, el nivell de comprensió de la realitat que ens envolta i el grau d'empatia cap a la resta de la ciutadania.

És a dir, l'arrel concreta té molt a veure amb el nivell de creixement integral de la ciutadania que va molt més enllà de l'estricte àmbit de l’educació reglada i del nivell intel·lectual.

Una primera intuïció de l’impacte que pot tenir el fet de reconèixer la relació entre allò que és públic, polític i col·lectiu, i allò que és privat, personal i individual ens el pot donar un exemple com el dels importants avenços del feminisme en les darreres dècades.

Aquest progrés ha estat possible quan s’ha aconseguit que qüestions que en el passat es consideraven estrictament part de l'àmbit domèstic, personal o no públic, han passat a qüestionar-se i a considerar-se d'impacte públic. El maltractament a una dona, a casa o a la feina, ens afecta a totes i tots. A més, només des d'aquesta consciència la societat pot avançar més enllà d’aplicar alguna mesura correctiva o punitiva. Avançar, en el sentit d'evolucionar en el camí cap a un major aprofundiment en els valors humans que siguin compartits per tota la població i que faci que, en conseqüència, el maltractament sigui impensable.

Una cosa semblant es pot dir que ha passat amb el moviment LGTBI i les institucions que, de voler donar resposta a unes demandes que semblaven centrar-se en un col·lectiu relativament reduït, han entès que la lluita per la igualtat, el reconeixement i la dignitat són valors fonamentals que impliquen al conjunt de la ciutadania i ens ajuden a progressar com a societat.

No és només que el col·lectiu LGTBI estigui millor gràcies als canvis legislatius dels últims anys. És que tots serem i viurem en societats millors si, gràcies a aquestes demandes, incrementem el nostre nivell d'empatia individual i col·lectiu, i ens adonem de les oportunitats que tenim per evolucionar en el nostre nivell de consciència i de valors. A més, cal entendre que molts d'aquests valors estan en el cor mateix de tots els plantejaments humanistes, ètics i, fins i tot, religiosos. El que és personal sovint té una dimensió política evident.

Un vincle que avui fa por

No obstant això, i al mateix temps, les llargues lluites per separar la política de la religió, en la seva versió més institucionalitzada, han fet que es vegi amb prevenció qualsevol acostament des de l'àmbit públic a qüestions que es vinculin amb la reflexió sobre l'evolució moral, el creixement personal i, encara més, el sentiment d'espiritualitat o de transcendència.Des de la defensa de la laïcitat i una visió plural per a la ciutadania, resultat de moltes lluites socials, acostuma a haver-hi una aproximació a aquestes qüestions amb por, com si fossin la porta del darrere per on podria entrar, de nou, un pensament únic o un nou vincle entre institucions religioses i política.

No és estrany, així, que qüestions, d'altra banda fonamentals per al bon funcionament social, com l'ètica i els valors, pràcticament quedin relegades a un parell d'assignatures durant l’ensenyament obligatori.

Això sembla donar per fet que, sobre aquesta qüestió cabdal per a la convivència i una bona vida pública, l'única via possible d’abordar-la és l’autoformació per no entrar en contradicció amb una visió laica i plural de la societat. En la mateixa línia, són coneguts tots els problemes que assignatures d'educació “per a la ciutadania” han generat i que han reforçat aquesta idea de “no ficar-se en qüestions de valors” per part dels poders públics.

Ara bé, paradoxalment ens preguntem amb sorpresa i espantats com és possible que els populismes, la xenofòbia, les fake news, la política de l'insult i la falta d'arguments, vagin guanyant terreny cada dia. I en les diagnosis i les propostes sempre es deixa fora de l'equació, com afectada per un tabú, la qüestió del grau de maduresa, no només intel·lectual, sinó de desenvolupament ètic, de la ciutadania, el que podria denominar-se com desenvolupament humà integral .

De fet, les versions més actuals de la definició del desenvolupament humà que fa les Nacions Unides5, ja inclouen una dimensió que té a veure amb el desenvolupament de les potencialitats de les persones i el benestar no material i, en aquest sentit, connecten amb el que aquí denominem desenvolupament humà integral, encara que no incideixen amb tanta claredat sobre la dimensió ètica i cognitiva de la ciutadania6.

 

 

 

Notas