reading

Pacientment plego la runa
i novament edifico.

JoanVinyoli

Vaig haver de morir per poder tornar a néixer. Sé que començar amb aquesta frase és agosarat i estrany a la vegada, però quan penso en la meva història és el primer que em ve al cap i, a més, és la millor manera de resumir-la. Potser també és una forma de justificar-me, qui sap. Fa deu anys que es va produir el daltabaix i, des d’aleshores, les paraules se m’havien apilonat desordenadament sense possibilitats de col·locar-les obeint la raó. Estaven superposades, les unes ofegant les altres, tal com queden els maons d’una casa després d’un terratrèmol. La feina de tots aquests anys ha estat destriar-les, reconèixer-les – perquè moltes fins i tot les havia oblidat -, classificar-les i arrenglerar-les fins que se situessin en el seu lloc exacte. Bé, el lloc precís és vàlid només per aquest moment, perquè l’ordre de les paraules, i fins i tot les nostres pròpies paraules, les que usem, les que necessitem per expressar les emocions i les que estimem, i el valor que els donem, van canviant al llarg dels anys, i les anem modificant en el transcurs de la vida. Vaig haver de morir per poder tornar a néixer, sí. Per força, per obligació. Si no hagués mort per morir-me definitivament. I jo, sense esma, amb una desesperança que no havia sentit mai resulta que vaig triar la vida. Això ho vaig entendre després, anys més tard, perquè durant molt temps vaig viure sense consciència, tota jo masegada pel dolor, atuïda completament. Era una sensació com de ser al món sense pertànyer-hi. Havia de fer esforços titànics per llevar-me, per menjar, per mirar al meu voltant, per sortir de casa...

Vaig arribar a Dubrovnik el 6 de juliol de 1993. Ho sé perquè encara en conservo el bitllet d’avió. Seria incapaç de reconstruir la meva història sense alguns papers que em donen la certesa que allò va passar de veritat. I, naturalment, sense l’ajut de la Jadranka que és la meva memòria perduda. Ella m’ha conduït al que sóc ara. La seva paciència ha estat infinita i la seva simpatia també. Durant molt temps sabia que era al món perquè ella m’ho recordava.

Quan penso en aquests deu anys encara se m’arremolina tot. El primer va ser com viure dins d’una carcassa que era meva però que jo ni la notava. Els altres veien la meva cara però jo no m’hi reconeixia: uns ulls perduts al lluny com si haguessin quedat ancorats en algun punt perdut d’un itinerari inconcret, i el nas i la boca desencaixats per la pena i el desinterès per tot el que em rodejava. La resta del cos es movia sense voluntat pròpia: un esquelet inhàbil i maldestre envoltat de carn i terminacions nervioses que no sabia ni cap on anava ni per què es bellugava.

Més d’una vegada m’he preguntat en quina part del meu cos es va instal·lar la desolació. Si s’hagués concentrat en algun lloc precís – com un tumor o una malformació – me’l podria haver fet extirpar en algun hospital. Però no. Aquesta mena de mals no tenen una localització determinada i per això costen tant de fer-los desaparèixer: es confonen per tots els nostres replecs i se’ns mengen sense soroll, però amb una insistència abassegadora.

La Jadranka va trobar-me i va entendre de seguida que necessitava ajuda. Ella és de les que intueix sempre qui se sent perdut, qui li cal un cop de mà per continuar endavant. Quan vaig arribar a Dubrovnik, com que no duia ni maleta ni cap mena d’equipatge que hagués de recollir, vaig sortir de l’aeroport i vaig veure que hi havia una parada d’autobús que et portava directament a la ciutat i et deixava a la porta de Pile, que jo, lògicament, no sabia on era. Vaig pujar-hi perquè em va semblar que era l’únic que podia fer. No tenia ni idea què em trobaria a la ciutat on anava, de fet no sabia gens com era, quina fesomia tenia, si era molt gran o petita, i la veritat és que tant me feia perquè el meu únic objectiu havia estat fugir i ara que havia arribat al lloc triat no sabia cap on havia de tirar. Quan vaig veure que l’autobús es buidava del tot vaig suposar que érem a la porta de Pile. Vaig baixar i vaig mirar cap un cantó i cap a l’altre tot buscant alguna referència que em cridés l’atenció. Però això no es va produir. Durant una bona estona vaig quedar-me palplantada a la vorera i només em movia quan algú em tocava perquè passava de pressa i jo li feia nosa. Finalment vaig començar a caminar i vaig acostar-me al mur de pedres que separava una mena de placeta amb el mar obert. A mà dreta, encimbellat, vaig veure un castell i el vaig contemplar amb indiferència.

La gent que anava amunt i avall no parlava gaire entre ella. Es creuaven i no es deien res. Per ser una ciutat, hi havia moviment però més aviat regnava el silenci. Després vaig seure en un banc que hi havia allà a prop i no recordo quant temps m’hi vaig estar perquè em sembla que m’hi vaig adormir. Va despertar-me la veu d’una dona que em deia alguna cosa. Mentre parlava m’agafava lleugerament per les espatlles tot intentant redreçar-me.

– Què passa? - vaig dir jo.
– Ah, ets estrangera, perdona – i va començar a parlar en anglès. És que he vist que dormies i t’anaves tombant, m’ha fet por que caiguessis. Espero que no t’hagi molestat.
– Oh, no, no, gràcies.
– Has vingut de gaire lluny? – va preguntar-me mentre m’anava repassant de dalt a baix, d’aquella manera que fem tots dissimulant la nostra acció.
– Acabo d’arribar de l’aeroport. No conec la ciutat ni tampoc l’idioma.
– I què t’ha portat a un lloc com aquest?

Jo no sabia què contestar. Vaig alçar les espatlles i vaig mirar-li els ulls tot demanant comprensió.

– No et preocupis, aquí hi ha molta gent que està desorientada, com tu. Fixa’t al teu voltant. Mira com caminen. A tu et sembla que tots saben on van o tenen clar què faran? Doncs segurament no. El país està convulsionat i la majoria de nosaltres, espantats. Però abans de posar-nos serioses, presentem-nos, no et sembla?
– Em dic Àgata – vaig dir amb un fil de veu.
– Doncs jo sóc la Jadranka. Aquesta nit m’estaré, aquí, a Dubrovnik, a casa d’una amiga, però demà agafaré el cotxe i me’n tornaré a l’illa de Hvar. Des de fa cinc mesos que visc allà. I tu, on aniràs?
– No ho sé. No conec res.
– I on penses dormir?
– És que...No...ja buscaré alguna cosa.
– Vols que t’ajudi a trobar algun lloc per passar la nit?
– No, no, ja m’espavilaré. És que fa moltes hores que he sortit de casa i estic cansada, per això m’he adormit.
– Però, dona, si no coneixes res, per on començaràs?
– Ja m’arreglaré, de debò. Moltes gràcies.
– Escolta, no és que vulgui ser indiscreta, però, tens diners per pagar un hotel? Aquí n’hi ha pocs i són cars... Amb els bombardeigs n’hi ha molts que van quedar destruïts, saps?
– No pateixis pels diners, per un parell o tres de nits en tindré prou, espero...
– És que em sap greu deixar-te així, et veig una mica perduda.
– És normal, acabo d’arribar, però una cosa o altra trobaré, de debò.
– Mira, ho sento però no me’n puc anar sense oferir-te que vinguis a casa de la meva amiga, no estaria tranquil·la. Ella és extraordinària i aquests últims mesos ha tingut diverses persones acollides. Segur que no l’importarà que passis una nit amb nosaltres. Què et sembla?

Déu meu, que de pressa que parlava aquella dona. No parava. Jo no sabia què dir-li, però m’infonia confiança. Em sabia greu abusar... Mentre jo pensava tot això ella ja m’estava agafant pel braç i m’alçava.

– Vinga, va. Tens gana? Podem comprar quatre coses pel sopar i anirem a casa la meva amiga. Estarà contenta de tenir una convidada més. Ja veuràs, és encantadora, i molt més guapa que jo!

Gairebé va arrossegar-me, va estar parlant tota l’estona i jo estava una mica marejada. Hi havia moments que no l’acabava d’entendre, potser era perquè parlàvem en anglès o probablement perquè jo estava tan obnubilada que no retenia gaire bé les paraules.

Vam fer el que ella va dir. Després de comprar unes quantes coses per menjar vam començar a pujar unes escales força dretes que ens van portar a uns carrers estrets i empedrats on no hi passaven cotxes. Entre la calor que feia i l’esforç per la pujada, vaig arribar a dalt exhausta. La Jadranka, tota contenta – sense cap símptoma d’haver-se cansat-, va dir-me, veus, ja hi som, la meva amiga viu en aquest carrer, el Miha Klaića. Té una casa antiquíssima, de pedra, amb una terrassa fantàstica des d’on es veu la fortalesa de Lovrijenac. No l’has vist, aquest castell, des d’allà on ens hem trobat?

Jo amb prou feines podia respirar i no sabia pas de què em parlava. Vam caminar una mica més fins que vam arribar a una petita porta metàl.lica. La Jadranka la va obrir amb una clau grossa de ferro i vam entrar. Vam passar per una mena de passadís exterior fins arribar a la terrassa de la qual m’havia parlat feia uns minuts. La vista era magnífica, però jo en aquells moments no la vaig poder apreciar. Hi havia flors per tot arreu i una buguenvíl.lia de color moradenc cobria la terrassa, la qual feia de distribuïdor en ela de les dependències de la casa. Vam entrar a la sala i vam pujar escales amunt cap a les habitacions. La Jadranka va dir-me que estigués tranquil.la, que podia dormir amb ella i que la seva amiga no li sabria gens de greu. “ No arribarà fins més tard, perquè ha anat al metge amb els seus dos fills”, va afirmar, donant a tot plegat un to de naturalitat i confiança que em costava d’encaixar.

– Portes alguna cosa per canviar-te? Vols dutxar-te? – va preguntar-me amb delicadesa.
– Sí, tinc una muda en aquesta bossa. Potser sí que em dutxi, estic amarada.
– És maca aquesta perla que duus penjada al coll.
– Sí, era de la meva mare. Me la va donar abans de morir. Sempre més l’he portada.
– Té un color gris molt bonic.
– Sí, la veritat és que me l’estimo molt.
– I parlant de tot – va fer com si no li donés importància -. Tens pensat quedar-te gaires dies al país?
– Sí, bé, no ho sé encara, depèn...

Amb aquesta resposta tan poc aclaridora la Jadranka en va tenir prou. El que més li agraeixo de tot el que ha fet per mi – que ha estat moltíssim- és que preguntés tan poc i que es conformés amb les meves paraules absolutament ambigües i vagues. Durant les primeres setmanes que vam estar juntes mai va furgar en allò que ella ja intuïa que era dolorós per a mi. Senzillament vivíem el present i el passat va anar arribant de manera natural i espontània. Com deia abans, la seva paciència va ser immensa, perquè quan recordo el meu estat realment havia de ser difícil no exasperar-se amb una persona que gairebé no parla, no sap què farà, ni t’aclareix d’on ve. La Jadranka va confiar en mi de seguida i va tenir l’enorme voluntat d’esperar que les explicacions sortissin per mi mateixa.

Quan vam acabar de dutxar-nos vam tornar a baixar i la Jadranka va preparar un cafè i ens el vam prendre a la terrassa. Recordo el gust amarg de cada glop. Jo tenia un pes a l’estómac que no em deixava respirar bé. Volia agrair-li tot el que estava fent per mi, però no podia articular cap paraula. Ens vam mirar als ulls i crec que ella ho va entendre. No vaig acabar-me el cafè: era molt espès i al fons de la tassa hi havia part del marro perquè era fet a l’estil turc.

La Jadranka, en veure que em costava parlar, va començar a explicar-me coses de la seva amiga, com per distreure’m. La coneixia des de feia molts anys. Era del seu poble, Bruvno, va dir, cap al nord del país. Quan va casar-se es va traslladar a viure a Dubrovnik, perquè el seu home era fill de la ciutat i ara, cada vegada que la Jadranka hi venia, passava per casa seva per veure-la i poder xerrar amb tranquil·litat.

– Ens agrada molt seure aquí, com tu i jo ara, i recordar els anys que vam viure juntes a Bruvno. Ens ho passàvem molt bé, sobretot a les festes del poble. S’hi muntava la fira i per nosaltres allò era el millor del món. Els autos de xoc ens entusiasmaven. Estalviàvem tot l’any per poder-hi pujar. Ens encantava empalmar una volta amb l’altra. Precisament allà la meva amiga va conèixer el que ara és el seu marit. Resulta que era el fill dels amos de l’atracció. Era d’aquells que es passegen per la pista saltant d’un cotxe a l’altre a una velocitat extraordinària, talment com si volessin, saps? Això deixa bocabadades les noies. La meva amiga va perdre l’oremus per aquell xicot i al cap d’un any ja eren casats. Ara és a l’exèrcit i ella està molt espantada. Pateix molt pel que li pugui passar. No li vull dir, però jo també ho trobo terrible.

Al cap d’una estona va arribar la propietària de la casa. L’Amela no era ben bé com me l’havia imaginada: pensava que seria rossa com la Jadranka, en canvi, tenia unes faccions més anguloses i el to de pell més fosc. Els ulls els tenia grans i expressius. No sé per què, però de seguida vaig tenir clar que era una bona persona. Com les notem, aquestes coses? Quins són els elements que determinen, d’una forma tan immediata i sense gaire marge d’error, que estem davant d’un ésser noble amb qui podrem confiar? Són intuïcions que les donem per fetes, però, com es produeixen? Curiosament, de vegades, amb pocs segons podem percebre com és algú i, en canvi, per norma general, necessitem mitja vida per conèixer la persona amb qui compartim la vida.

L’Amela no parlava anglès, però la Jadranka li va explicar en croata que m’havia trobat a la porta de Pile i com que era nova a la ciutat li havia semblat de convidar-me a passar la nit allà. No va necessitar gaires aclariments més per mirar-me amb amabilitat i indicar-me gestualment i amb un ample somriure que era benvinguda a casa seva.

L’endemà, quan ens vam llevar, la Jadranka va preguntar-me què tenia pensat fer. Jo li vaig dir que no ho sabia, que tant me feia. Aleshores va proposar-me que me n’anés amb ella a Hvar.

– Però si no sé ni on és aquesta illa... – vaig dir jo com amb vergonya.
– Em sembla que el que has vingut a fer a Dubrovnik ho pots fer igualment a Hvar. A més, t’encantarà. És un racó preciós.
– T’agraeixo l’oferiment, de veritat. No puc acceptar, només et faria nosa.
– Mira, em sap greu, però avui no m’he llevat preparada per un no, de manera que ja pots anar recollint les teves coses que marxem de seguida.

La seva insistència va guanyar-me. Sense fer-me preguntes, sense saber què m’havia passat o per què havia vingut, se m’enduia a una illa de la qual jo no havia sentit a pronunciar mai el seu nom.

Vam acomiadar-nos de l’Amela i la Jadranka li va donar les gràcies per mi. Ens vam fer una abraçada trista, sobretot perquè vaig pensar en el seu marit que era a l’exèrcit, exposat a rebre una bala en qualsevol moment. Déu meu, de la guerra dels Balcans jo només n’havia vist algunes imatges a la televisió, però ara coneixia la dona d’un soldat que hi era i m’ho feia veure tot molt diferent.

Abans de pujar a l’atrotinat Yago de la Jadranka que tenia aparcat gairebé tocant a la porta de Pile, va voler-me mostrar com havia quedat la ciutat dins de la muralla després dels bombardejos.

– Fixa’t, Àgata. Els pitjors dies van ser pel desembre del 1991, fa un any i mig, i mira com estan els edificis. Ja fa temps que parlen de la recostrucció, però encara no s’hi han posat. Fa molta pena veure les teulades ensorrades. Quan vaig marxar de Bruvno, vaig anar directament a Hvar, i l’altre dia, quan vaig arribar... no m’ho podia creure. I el pitjor de tot és pensar amb les persones que hi van perdre la vida...

Se’m van entelar els ulls i la Jadranka, quan se’n va adonar, de seguida va agafar-me de Bračet i em va dir:

– Però ara ens n’anem a un lloc molt millor. A Hvar no hi ha rastres de la guerra, allò és molt més tranquil, ja ho veuràs.

Un cop al cotxe, de sobte, vaig adonar-me que no sabia on anava amb una dona desconeguda. Però vaig preferir això que no quedar-me a Dubrovnik, una ciutat que m’havia impressionat enormement i que em produïa una inquietud i una basarda difícil de definir.

Ja feia estona que la Jadranka conduïa. En aquells moments era incapaç d’admirar la magnificència d’aquell paisatge. La carretera vorejava la costa i ens dirigíem cap al nord. Davant nostre anaven passant illes i més illes. La costa de Dalmàcia té això: gairebé és impossible que miris l’horitzó del mar sense veure fragments de terra surant a l’aigua. Moltes són illes allargassades que s’arrapen a la costa com si tinguessin por del mar obert. En diuen el país de les mil illes i no és perquè sí. Aquest trajecte l’he pogut contemplar en dues ocasions més, per això puc reconstruir el viatge d’aquell dia.

Quan passàvem per davant de l’illa de Mljet, la Jadranka va explicar-me que, amagats, darrere d’aquella paret de bosc que es veia, a l’interior, tenia dos llacs.

– Algun dia segur que hi aniràs, Àgata, ja ho veuràs. És extraordinària aquesta illa! Hi vaig ser una vegada i em va semblar el millor que mai havia vist, de debò.

Mentre fèiem aquell itinerari per tercer cop, deu anys més tard, recordàvem amb la Jadranka com estava jo aquell dia i, alhora, com havia canviat el país.

Les fronteres s’havien mogut lleugerament. Entre Neum i Klek, a la costa, hi havia una petita zona que pertanyia a Bòsnia-Hercegovina i no a Croàcia. Aquest territori és l’única sortida que tenen els bosnis al mar. Tot i així, no els serveix de gran cosa, perquè el port de Neum té molt poca fondària i els grans vaixells no hi poden entrar.

De tota manera, hi havia molta calma. Vam passar pel control aduaner sense cap mena de registre de passaports. El país s’havia anat recuperant de la sotragada de la guerra i, sobretot a Croàcia, pràcticament no quedaven senyals de destrucció. Dubrovnik, una de les ciutats més castigades per les bombes, va quedar completament reconstruïda l’any 1998. El turisme aixeca l’economia de l’estat, però també a petites dosis la de les famílies que lloguen habitacions pel seu compte i els restaurants que fan la viu viu gràcies als turistes que volten al seu aire, sense un viatge organitzat, i s’aturen a menjar alguna cosa.

Aquesta vegada fèiem el mateix itinerari perquè amb la Jadranka havíem anat a Dubrovnik a fer unes gestions notarials i tornàvem cap a Hvar. També vam fer nit a casa de la seva amiga, la qual havent-se quedat vídua arran de la guerra havia de compaginar la seva feina com a administrativa d’un advocat amb el lloguer d’habitacions a casa seva. Tenia la sort d’estar en un lloc molt cèntric i amb una vista immillorable, per tant no li faltaven candidats a dormir a un pas de la ciutat emmurallada. L’Amela, tenia pàgina web i constava a internet com a allotjament particular de qualitat. Era una dona valenta, que havia envellit força des que la vaig veure per primera vegada. I és que els estralls de la guerra no es posen a la roba, evidentment.

Quan s’acabava la península de Pelješac i es començava a entreveure l’illa de Hvar, la Jadranka va dir que la meva regeneració es podia comparar a la del país. M’havia anat apedaçant i aparentment semblava que no havia passat res, però les ferides encara hi eren. Com les carreteres, les cases i els grans edificis: tot refet, recuperat i pintat, amb l’esperança que quedés com abans, però tothom sabia que no era igual. Havia passat allò que periòdicament sacseja els pobles. I a tu, també, Àgata. Un fet gravíssim et va partir la vida en dos i has necessitat gairebé deu anys per revifar-te.

La Jadranka sabia molt bé – potser més que jo i tot- què m’havia passat i, sobretot, afinava molt bé quan havia de dir les coses. Aquest era el moment adequat i per això havia esperat fins aleshores per fer-ho evident.

Tenia raó. Després de tant de temps ensopida i vivint amb indiferència havia trobat que per fi aquella primavera no era enganyosa. Ja em van fer il.lusió les flors, les fulles noves que tenien tots els arbres i l’escalfor tèbia del sol de març. Per primera vegada després de la desgràcia em sentia en sintonia amb la naturalesa i notava que pertanyia a aquell gran cicle de la vida. De tota manera, hi havia un element nou afegit que em sembla que va precipitar tot això. I és que un parell de mesos enrere vaig conèixer l’Ivo i va fer que tota jo em renovés, com si se’m reviscolessin – des de la primera a l’última - les partícules del meu cos.

Ara la Jadranka ja no conduïa el vell Yago. Justament feia un any que s’havia comprat un Fiat Punto i anava tota satisfeta, com si a partir d’ara ja ningú més la pogués humiliar.

– Te’n recordes, Àgata, del primer cop que vam venir juntes? Fins i tot un noi que conduïa un sis-cents ens va avançar! – va dir la Jadranka somrient.
– Bé, ja saps que no me’n recordo gaire, però com que ho has explicat tantes vegades, ho sé. A més el sis-cents duia la porta del motor aixecada perquè es ventilés, oi?
– I tant! El pobre cotxe gairebé no podia, però l’orgull del conductor va fer que acabés la feina com un home. Oi que sí? – I es va posar a riure sorollosament.

La Jadranka era així, reia per qualsevol cosa i semblava que mai tenia cap problema. El que passa és que no volia avorrir els altres amb les seves misèries, deia. Vam arribar a Orvenik, on havíem de prendre el transbordador fins al port de Sućuraj. Mentre la Jadranka feia cua per entrar el cotxe al vaixell jo vaig anar cap a la taquilla a comprar els bitllets. El viatge amb vehicle inclòs ens va costar 12 kunes, cadascuna, per tant era molt barat. Hi havia una altra forma d’arribar a l’illa de Hvar i era anar a Split, però s’havien de fer 73 quilòmetres més i els tiquets, com que el trajecte era molt més llarg, s’encaria moltíssim. Hvar és una cinta de terra que s’ajeu transversalment a la costa amb una llargada de 69 quilòmetres, per tant, com que nosaltres anàvem a la capital- que rep el mateix nom de l’illa, Hvar – havíem de recórrer tota la seva extensió, ja que es troba a l’altra punta de l’illa.

Aquesta vegada vaig poder gaudir amb tota intensitat del trajecte, no com feia deu anys, que vaig asseure’m en una de les cadires de coberta i ni tan sols vaig mirar el paisatge. I si l’hagués mirat tampoc l’hauria vist. Era com si hagués patit un síncope: no reaccionava amb res. Tot tant me feia. M’era igual mirar cap al mar o cap a terra ferma. Se’m confonien el dia i la nit, els dies de la setmana, l’hivern i l’estiu...

A mesura que el vaixell se separava del moll la península de Pelješac es feia més i més present a la nostra esquerra. En front nostre ja s’albirava la silueta de Hvar i a la dreta s’intuïa l’illa de Brač. Al cap d’una estoneta ja es perfilava perfectament el far de Sućuraj. En arribar a l’alçada d’aquest, el vaixell va virar completament a la dreta per poder entrar al petit port on ens deixaria el transbordador. La travessia no dura pas més de mitja hora, però és esplèndida. T’envaeix una sensació de plenitud i de benestar impagables.

És impressionant entrar a Hvar per Sućuraj, perquè és com fer-ho per la porta de servei. El petit nucli del port està força ben conservat, amb les seves cases de pedra cobertes de teules vermelles, però un cop deixes el poble i t’endinses per – l’única – carretera que travessa l’illa, plena de sotracs i revolts abruptes, et comences a adonar que estàs en una mena de desert. Pel camí es veuen moltes cases ensorrades i d’altres totalment precàries. Hi ha petites agrupacions que no arriben ni a poble, simplement quatre cases amb nombroses pedres sobre la teulada per aturar el vent. Ara, en alguns punts s’hi troben paradetes a peu de carretera que venen productes de la terra: mel, bossetes d’espígol, oli, etc, amb l’esperança que els turistes que fan aquest recorregut es parin a comprar-ne.

A la primavera tota l’illa es cobreix d’espígol florit i el seu aroma perfuma l’aire d’una manera insòlita. Per això es produeix tant colònia de lavanda com tota mena de derivats i es ven com element característic de Hvar, perquè es coneguda com l’illa de l’espígol.

Quan érem a l’alçada de Gdinj vaig dir-li a la Jadranka que es desviés de la carretera principal i que agafés el trencant cap a la dreta. Va mirar-me estranyada, però jo no li vaig donar cap explicació. Quan vam arribar al petit poblet de Pokrivenik vam aparcar i, en baixar del cotxe, vaig assenyalar a la Jadranka el petit hotel Timun, davant del mar.

– Vinga, noia. Ens mereixem un bon dinar, no et sembla? – Vaig dir amb una empenta inusual en mi.
– Àgata, et trobes bé? Què t’agafa ara? Si hem dit que dinaríem a casa!
– Res de res. Avui llancem la casa per la finestra, no se’n parli més. Et convido per celebrar que encara som vives i en millors condicions que fa deu anys. Llavors no m’ho podia permetre, ara sí. De manera que, som-hi!

Vam dinar com dues reines i per no espatllar l’àpat no vam parlar gens del passat, com si ja el tinguéssim oblidat o se l’hagués endut els corrents marins. Timun, que així és com es coneix popularment aquell indret, més que pel nom del poble, és un lloc paradisíac com n’hi ha pocs a l’illa. Aquell racó el sap poca gent i gairebé tothom passa de llarg. Des d’allà es contemplen les diverses entrades que fa el mar i una extensió d’aigua irisada que pertorba els sentits. És com prendre’t dues o tres de copes de vi blanc, que t’embriaga dolçament de manera plaent però inofensiva.

Si hi haguessin llocs on es pogués aturar el temps, m’agradaria que un d’ells fos Timun. No crec que me’n cansés, durés el que durés l’eternitat.