reading

Daniel Gabarró i Nieves Machín

21 creences que ens amarguen la vida

...i com superar-les per ser més feliç

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

Al llarg d'aquest llibre intentem expressar-nos amb un llenguatge no sexista, però de vegades hem optat pel masculí genèric per facilitar la lectura del text. Si es podia fer millor en aquest i en altres aspectes, demanem disculpes i esperem continuar aprenent per incorporar aquests aprenentatges en futurs llibres.

Primer bloc

de creences falses

1a Creença Falsa

No siguis egoista:

pensa en els altres!

Durant la infància ens van dir que pensar primer en nosaltres era egoisme, falta d'amor i de solidaritat. Ens van transmetre la idea: “si penses abans en tu ets mala persona, primer són els altres”. I, a més, això ens ho van dir persones molt influents en les nostres vides, com ara els nostres pares, germans o germanes grans, mestres...

Ens van amenaçar amb la idea que ens quedaríem sols si pensàvem abans en nosaltres. També ens deien que les persones que s'anteposaven als altres no tenien cor, eren indiferents, indesitjables, els faltava empatia... Ho vam sentir tantes vegades que se'ns va quedar gravat.

I algunes mares i alguns pares, amb el seu exemple, sovint posaven per davant dels seus propis desitjos als dels seus fills. Vam aprendre del seu model educatiu que el que era correcte era posar per davant les necessitats alienes a les pròpies.

Si creiem que pensar en nosaltres és egoisme, tindrem una autoestima baixa, és a dir, la incapacitat de valorar-nos. I si no tenim la capacitat de valorar-nos, ni d'estimar-nos, tampoc tindrem la capacitat de rebre perquè, d'una manera inconscient, creurem que no ens mereixem res.

Quan no pensem en nosaltres no ens escoltem i no captem les nostres necessitats.

Com que ens sentim obligat a posar-nos en segon lloc, comencem a portar la comptabilitat de tots els sacrificis que fem pels altres, i si la quantitat de vegades que ens sacrifiquem pels altres no coincideix amb la quantitat de vegades que els altres se sacrifiquen per nosaltres, comencem a sentir malestar i insatisfacció perquè ens “deuen alguna cosa” que no ens donen.

Mentre pensem així, és inevitable patir. Tota creença que no ens aporti pau interior i harmonia externa s'hauria de revisar.

L'actitud de saviesa és que et cuidis per compartir, perquè en cas contrari, no pots donar el que no tens i comparteixes “malestars” en lloc de “benestars”.

Pensar en tu no és egoisme, pensar en tu és autoestima, autovaloració, és escoltar-te i respectar-te, i acceptar-te com ets. No pots donar el que no tens; llavors, si no tens amor per a tu, com pots donar amor als altres?

Autoestima significa ser feliç per tu mateixa, per tu mateix, i saber que pots ser feliç amb els altres si els acceptes com són.

El veritable egoisme és voler que l'altre faci el que no vol fer, perquè tu penses que és el millor. Forçar una altra persona a fer el que no vol, això sí que és ser egoista, perquè no la respectes i pretens prendre-li la llibertat. En canvi, que tu facis una cosa que sí que vols fer no impedeix els altres fer el que ells o elles vulguin.

L'egoisme consisteix a no acceptar els altres com són. Pretendre canviar l'altre dient-li: “Tu et comportes malament, això es fa com jo dic”, és una conducta egoista disfressada d'amor, basada en una interpretació subjectiva del que està malament, que deriva en una falta d'acceptació de l'altre. El raonament savi seria dir: “què necessito canviar en mi per poder-te acceptar?”

Egoisme és no estimar-se un mateix i lamentar-se constantment del que no tens o no fas perquè et sacrifiques o t'has sacrificat pels altres. Aleshores et converteixes en una “càrrega” per als qui t'envolten.

Tens la responsabilitat de cuidar-te, d'escoltar les teves necessitats i buscar la forma més sàvia de viure. Això implica posar-te en el centre de la teva vida i deixar de pensar que no és correcte fer-ho. Al contrari, oblidar-te de tu, desatendre les teves pròpies necessitats sí que seria erroni i et portaria a patir.

Cuidar-te és imprescindible: només tu pots respirar per tu, menjar per tu, pensar per tu... i, en definitiva, viure per tu. De la mateixa manera, només els altres poden viure per ells. Importa molt més el que tu penses de tu que el que pensin els altres de tu.

A la natura hi ha cicles en els quals es dóna i es rep, i tothom ha d'acceptar rebre per poder continuar donant, en perfecte equilibri. Escolta les teves necessitats. Per exemple, si només t'ocupes del benestar econòmic dels altres i no del teu, acabaràs com un hort que no s'adoba, no es rega, no es cuida... sense recursos per mantenir-te. Com més tinguis, més podràs compartir. Això passa en l'àmbit econòmic i en tots els àmbits. Verifica-ho.

Quan fas el que vols i permets que els altres també facin el que vulguin, no consideres que estiguin en deute amb tu, et sents lliure, en pau i feliç. En canvi, si ho fas al revés, comprovaràs que, si fas el que volen els altres, t'enfadaràs amb ells si no es compleixen les teves expectatives. Verifica-ho.

Comprova que si fas cas de les opinions dels altres en lloc de seguir les teves, patiràs. Per exemple, si deixes la teva parella perquè a la teva família no li agrada, seràs feliç? Verifica-ho.

2º Creença Falsa

Si penses que tens raó:

no baixis del burro!

"No hi ha res repartit de manera més equitativa que la raó: tothom està convençut que en té suficient"

Ens van educar perquè creguéssim que els “grans” tenien raó i fins i tot ens la van imposar. Ens van dir que la seva opinió era la més lògica, la veritat. Naturalment, això els obligava a defensar-la, ja que la veritat és un valor molt gran. I estàvem desitjant créixer i fer-nos grans per poder tenir raó.

A més, com podíem no defensar la veritat si el fet de callar ens hauria convertit en còmplices de l'error? Estàvem convençuts que els nostres arguments tindrien el poder de canviar l'opinió dels altres i volíem salvar-los del seu error. Ens van dir que l'important era que els altres entenguessin, així veurien la llum.

En aquestes circumstàncies, qui, amb dos dits de front, abandonaria “la veritat” i baixaria del burro?

Els pensaments de les altres persones poden coincidir amb els nostres o no, en això no hi tenim cap influència. Si una persona no vol canviar d'opinió, no hi podem fer res. Mentre lluitem per tenir raó, donem el poder als altres i perdem la pau, ens desgastem inútilment. Si deixem que els altres marquin la nostra resposta, ells són, en el fons, qui decideixen la nostra conducta. Quan necessitem defensar la nostra raó d'una manera automàtica, no som lliures, la nostra resposta la dicta l'exterior perquè saltem com una molla quan ens contradiuen.

Sovint, els altres no ens poden creure: literalment tenen una altra visió del món que els impedeix comprendre el que diem. Si hi insistim, la nostra ment es torna rígida, ens perdem l'oportunitat d'ampliar la nostra visió i la mateixa rigidesa es torna patiment.

Finalment, acabem prioritzant la nostra raó en lloc de cuidar les altres persones. Moltes vegades, això ens porta a espatllar les relacions. Si bé a la primera creença vam dir que pensar en un mateix és el més important, això no implica que no haguem de respectar els altres, sense agredir-los, intentant imposar la nostra raó.

Mentre pensem així, és inevitable patir. Tota creença que no ens aporti pau interior i harmonia externa s'hauria de revisar.

L'actitud de saviesa és compartir la teva opinió amb altres persones, sense obligar-les que hi estiguin d'acord, i desitjar entendre el punt de vista dels altres. Quan dialoguem ens enriquim. Cada vegada que hi ha un conflicte et tornes més savi i amb més comprensió si intentes comprendre sense lluitar, si no t'entestes a tenir raó. D'aquesta manera, és inevitable que la teva vida s'ompli de saviesa i d'amor.

A més, quan respectes l'opinió dels altres, generes relacions harmòniques i desenvolupes valors com l'empatia, la flexibilitat mental i la convivència pacífica.

L'actitud de saviesa és no creure que la teva opinió és la veritat, sinó que és només la teva opinió. La veritat és allò que comprens quan renuncies a tenir raó, és la comprensió profunda del valor que existeix en tots els éssers humans. Que algú no accepti la teva opinió o que hi estigui en contra, no vol dir pas que no t'accepti com a individu. Ets al marge de les teves idees.

Quan comprenguis alguna cosa, et sentiràs lliure i en pau. Mentre lluitis per les teves idees, continues sent esclau de la teva opinió. Renuncia a demostrar que tens raó i també a discutir. No lluitar per defensar allò que creus que és cert no t'impedeix comprendre el punt de vista dels altres.

En definitiva, si deixes d'imposar “la teva raó” sortiràs guanyant en tots els sentits: guanyaràs pau interior, harmonia, comprensió, flexibilitat mental, saviesa...

Comprova com el teu cos es tensa i et sents pitjor quan intentes imposar la teva raó. Observa com es relaxa i com et sents més bé quan vols comprendre. Què prefereixes? Verifica-ho.

Quan no entens les persones amb les quals et relaciones i intentes forçar-les perquè pensin o vegin les coses com tu, la relació es deteriora. Verifica-ho.

Comprova que quan no escoltes els altres (el teu superior, els teus clients, els teus proveïdors), els problemes no triguen gaire a aparèixer. En canvi, si ets capaç de comprendre'ls i ser-los útil, la porta de l'abundància s'obre. Verifica-ho.

3º Creença Falsa

Seràs lliure quan facis el que vulguis!

Ens van educar en la contradicció d'estar obligats a obeir i, alhora, a voler fer el que ens donés la gana.

Durant la infantesa, ens van obligar a obeir i ens castigaven si no ho fèiem. Ens van donar a entendre que la llibertat era externa i que la conqueriríem quan fóssim adults, llavors sí que podríem fer el que volguéssim.

Ens van dir que fer el que ens ve de gust és ser lliure i no fer-ho és ser submís i desaprofitar la vida.

També ens van vendre el somni que quan fóssim lliures, no tindríem dificultats.

Quan actuem a partir del que sentim, som esclaus dels nostres sentiments, ja que aquests van canviant al marge de la nostra voluntat. Com pretenem ser lliures seguint una cosa que no dominem? Serem com una banderola dominada pels sentiments.

A més, al món, en nom d'una hipotètica llibertat, hi ha normes i lleis que hem de complir si no volem patir les conseqüències desagradables que representaria no respectar-les o ignorar-les.

D'altra banda, moltes vegades el que volem no és el que ens convé i, seguint el fals principi de llibertat, ens perjudiquem sense adonar-nos-en.

Creure en una independència absoluta del que és extern és un impossible: necessitem aliments, un lloc físic on viure, etc.

Mentre pensem així, és inevitable patir. Tota creença que no ens aporti pau interior i harmonia externa s'hauria de revisar.

El primer obstacle rau en el concepte de llibertat. Cal matisar que té un significat molt diferent de la idea que ens ha volgut vendre la societat. Llibertat no és fer el que es vol, quan es vol, on es vol i amb qui es vol. Llibertat